Khuddakanikāya

Dhammapada

1. Capítol dels versos bessons

La ment precedeix les experiències,
la ment les inicia i elabora.
Aquell que parla o actua amb la ment ofuscada,
el malestar l’encalça, com la roda el peu del bou.

La ment precedeix les experiències,
la ment les inicia i elabora.
Aquell que parla o actua amb la ment clara,
el benestar l’encalça, inseparable com l’ombra.

M’ha insultat!, m’ha ferit!,
m’ha vençut!, m’ha robat!
Els que es queixen així
no apaivaguen l’odi.

M’ha insultat!, m’ha ferit!,
m’ha vençut!, m’ha robat!
Els que no es queixen així
apaivaguen l’odi.

Perquè no és mai amb l’odi
que l’odi s’apaivaga,
sinó amb l’absència d’odi.
Aquesta llei és eterna.

Tot i que altres no ho comprenen,
això és el que hem de practicar.
Aquells que ho comprenen
aturen les batalles.

Aquell que es deixa emportar,
no té domini dels sentits,
consumeix sense mesura,
i és indolent i apàtic,
Mara el destruirà.
Com un arbre feble,
la ventada el parteix.

Aquell que no es deixa emportar,
té domini dels sentits,
consumeix amb mesura
i és confiat i energètic,
Mara no el pot destruir.
Com una muntanya de roca
resisteix la ventada.

Aquell que es cenyeix l’hàbit safrà
però no ha superat els mals hàbits
no es mereix l’hàbit safrà,
perquè li manca sinceritat.

Aquell que ha superat els mals hàbits
i té una bona conducta
es mereix l’hàbit safrà,
perquè té sinceritat.

Els que consideren essencial el que no ho és,
i inessencial el que és essencial
no arriben a l’essència,
perquè pensen erròniament.

Els que reconeixen l’essencial com a essencial
i l’inessencial com a inessencial
arriben a l’essència,
perquè pensen correctament.

Com la pluja s’inflitra
en una casa mal coberta,
així el desig s’infiltra
en una ment desentrenada.

Com la pluja no s’infiltra
en una casa ben coberta,
així el desig no s’infiltra
en una ment ben entrenada.

En el món s’entristeix,
al més enllà s’entristeix,
el que fa el mal s’entristeix aquí i allà,
s’entristeix, es turmenta
en veure la impuresa dels seus actes.

En el món s’alegra,
al més enllà s’alegra,
el que fa el bé s’alegra aquí i allà,
s’alegra, està content
en veure la puresa dels seus actes.

En el món pateix,
al més enllà pateix,
el que fa el mal pateix aquí i allà,
pateix perquè ha fet mal.
Més patirà quan vagi a un mal destí!

En el món gaudeix,
al més enllà gaudeix,
el que fa el bé gaudeix aquí i allà,
gaudeix perquè ha fet bé.
Més gaudirà quan vagi a un bon destí!

Encara que reciti molt les escriptures,
qui està distret no les està complint.
Com un pastor que compta
les vaques d’algú altre,
aquest no fa vida d’asceta.

Encara que reciti poc les escriptures,
qui es comporta en tot segons l’ensenyament,
abandona l’engany —odi i desig—
es manté atent i té la pensa lliure
perquè no s’agafa a això ni a allò,
aquest és digne de la vida d’asceta.

2. Capítol de l’atenció

L’atenció és el camí de l’immortal,
la distracció és el camí de la mort.
Els que estan atents no moren,
però els distrets són com morts.

Els que han comprès aquesta diferència,
els experts en l’atenció,
gaudeixen estant atents,
s’alegren de fer el camí dels purs.

Meditant perseverants
i esforçant-se amb constància,
els savis viuen en l’estat de pau,
la seguretat més gran.

El renom creix de qui s’esforça i és conscient,
actua amb puresa i amb prudència,
viu l’ensenyament amb atenció
i amb domini de si mateix.

Amb esforç i amb atenció,
autodomini i entrenament,
l’assenyat s’ha de fer una illa
que no s’emporti l’aiguat.

Els necis, arrauxats,
persegueixen distraccions;
l’assenyat guarda l’atenció
com el tresor més preuat.

Les distraccions no li calen,
ni aficionar-se als plaers,
meditant i estant atent
obté la joia més gran.

Quan el savi amb l’atenció
desvia tota distracció,
encimbellat al palau del coneixement,
estable com una muntanya,
contempla, ell que no té neguit,
el patiment dels necis.

Atent entre els distrets,
ben despert entre adormits,
l’assenyat va al davant,
com el cavall veloç avança el feble.

Maghavà, amb l’atenció
va arribar a ser el senyor dels déus.
l’atenció sempre és lloada,
la distracció, reprovada.

El monjo que es lliura a l’atenció
i veu el risc d’estar distret,
va cremant els lligams,
petits i grans,
com si fos un foc encès.

El monjo que es lliura a l’atenció
i veu el risc d’estar distret,
incapaç de tornar enrere,
ja es troba en l’estat de pau.

3. Capítol de la ment

La ment, vacil·lant i erràtica,
és difícil de guardar i refrenar,
però l’assenyat l’adreça,
com la sageta el sageter.

Com un peix llençat a terra,
que algú ha tret fora de l’aigua,
aquesta ment cueja
fins que no surt del regne de Mara.

És bo domar la ment,
que és difícil de subjectar,
va lleugera
i es posa allà on li sembla;
una ment ben domada aporta benestar.

L’assenyat vigila la ment,
que és difícil de veure,
és subtil
i es posa allà on li sembla;
una ment ben vigilada aporta benestar.

Els que refrenen la ment,
que és esmunyedissa,
solitària,
incorpòria i secreta,
s’alliberen del lligam de Mara.

Aquell que no té la ment quieta,
ignora l’ensenyament veritable
i li manca constància,
no creix en coneixement.

Però si refrena la pensa,
ha oblidat les ferides
i ha deixat anar bé i mal,
està despert i no té res a témer.

Considereu que aquest cos és un gerro
que encercla la ciutat de la ment,
combateu Mara amb l’arma del coneixement
i vigileu la conquesta sense repòs.

Ai! Ben aviat aquest cos
jaurà damunt la terra
deixalla inconscient,
inútil com un tronc.

El mal que es fan els enemics
o aquells que més s’odien
pot fer-lo molt més gran
una ment mal entrenada.

Ni una mare, ni un pare,
ni cap altre parent
podria fer tant de bé
com una ment ben entrenada.

4. Capítol de les flors

Qui conquerirà aquesta terra
i el món de Yama amb els seus déus?
Qui collirà la doctrina
veritable i ben ensenyada,
com qui cull una flor?

El deixeble conquerirà la terra
i el món de Yama amb els seus déus,
el deixeble collirà la doctrina
veritable i ben ensenyada,
com qui cull una flor amb destresa.

Qui sap que aquest cos és com l’escuma
i entén que és un miratge,
talla les flors de Mara
i camina invisible per al Rei de la Mort.

Car, si cull les flors,
l’home de ment distreta,
la mort arriba i se l’emporta,
com l’aiguat s’endú un poble adormit.

Car, si cull les flors,
l’home de ment distreta,
mai satisfet de plaers,
la Mort en fa el seu vassall.

Com l’abella xucla el pol·len de la flor,
sense tocar-ne el color ni l’olor,
així mateix el monjo silenciós
ha de caminar pels poblats.

Que no es fixi en les faltes dels altres,
ni en el que fan o no fan,
que es fixi en si mateix
i en el que fa o no fa.

Com una flor que és bonica,
però no té color ni aroma,
és estèril dir veritats
sense portar-les a la pràctica.

Com una flor que és bonica,
acolorida, aromàtica,
és profitós dir veritats
portant-les a la pràctica.

Igual que d’una pila de flors
se’n pot fer moltes garlandes,
el mortal pot fer molt de bé
amb aquesta vida.

L’aroma de la flor no va a contravent,
sigui de sàndal, tàgara o llessamí
l’aroma dels virtuosos va a contravent,
la virtut de l’home de bé bufa en totes direccions.

L’aroma de sàndal o tàgara,
de lotus o llessamí,
no es poden comparar
amb l’aroma de la virtut.

De poc abast és l’aroma
del sàndal o de la tàgara;
l’aroma dels virtuosos
arriba fins als déus.

Mara no barra el camí
dels virtuosos que estan atents,
dels que són lliures
perquè comprenen amb justesa.

Igual que en un munt de deixalles
llançades al carrer
hi pot créixer una flor de lotus,
olorosa, estimulant,

així, entre la gentalla
encegada i vulgar,
el deixeble del Ben Despert
resplendeix pel coneixement.

5. Capítol dels necis

Llarga és la nit per al desvetllat,
llarg el camí per al fatigat,
llarg el revoltar dels necis
que no coneixen la doctrina veritable.

Si el caminant no troba algú
igual o millor que ell mateix,
val més que faci camí sol,
el neci no fa companyia.

“Tinc fills, tinc riqueses!”,
això va pensant el neci;
però si no es té a si mateix,
per a què vol fills i riqueses?

El neci que se sap estúpid
és savi precisament per això;
del neci que es creu un savi
en veritat cal dir-ne “estúpid”.

Per bé que tota la vida
el neci segui amb el mestre,
no tastarà la veritat;
és com la cullera,
que no coneix el gust de la sopa.

Però si l’assenyat s’asseu
un sol moment amb el mestre,
al punt tasta la veritat;
és com la llengua,
que coneix el gust de la sopa.

Els necis —desassenyats!—
són enemics de si mateixos,
perquè fan males accions
que tenen un fruit amarg.

Una acció no és bona
si causa penediment,
si hom en rep el resultat
amb llàgrimes i plors.

Però una acció és bona
si no causa penediment,
si hom en rep el resultat
alegre i satisfet.

El neci s’ho passa bé
mentre no madura el mal,
però, quan el mal madura,
llavors troba els patiments.

Encara que el neci mengi
amb un bri d’herba anys i anys,
comprendre l’ensenyament
val setze vegades més.

Una acció mal feta no es pot canviar
ràpidament, com la llet es qualla,
persegueix el neci cremant-lo
com un foc ocult entre les cendres.

La fama li arriba al neci
per al seu propi perjudici,
destrueix la seva sort
com una maledicció:

desitja una consideració immerescuda,
preeminència entre els monjos,
autoritat als monestirs
i que el venerin a les cases.

“Que vegin el que jo faig
tant els monjos com els laics,
que depenguin de mi en tot
pel que cal o no cal fer.”
Quan el neci pensa això
el desig i l’orgull creixen.

Però l’un és el camí del guany,
l’altre, el que duu a l’estat de pau,
sabent això, el monjo,
el deixeble del Despert,
que no celebri l’honor
i aprengui a discriminar.

6. Capítol del savi

Si trobes qui exposa el que està ocult,
veu els defectes
i reprova assenyadament,
has de seguir un savi com aquest;
seguint-lo, aniràs bé, i no malament.

Qui aconsella, instrueix
i priva del que és impropi
és estimat dels virtuosos
i indesitjat dels que no ho són.

No vagis amb males companyies
ni et facis amb els malvats;
envolta’t de bells amics,
vés amb els excel·lents.

Qui s’abeura a la doctrina
dorm tranquil,
amb la ment clara,
el savi sempre gaudeix
de la doctrina dels purs.

Els canals porten aigua,
els sageters adrecen sagetes,
els fusters dobleguen la fusta,
els savis es modelen ells mateixos.

Com una pedra sòlida
que no trontolla amb el vent
així els savis no s’immuten
amb l’elogi o el retret.

Com un estany profund,
clar i transparent,
en sentir els ensenyaments
els savis s’asserenen.

Els virtuosos renuncien a tot,
els pacífics no mostren
desitjos ni aversions;
tocats per la fortuna o la dissort,
els savis no s’alteren.

Qui no desitja fills,
riqueses ni poder,
ni per a ell mateix ni per a un altre,
ni vol obtenir l’èxit amb l’engany,
aquest és virtuós, just i savi.

N’hi ha pocs entre els homes
que passin a l’altra banda,
la resta de la gent
corren per aquesta riba.

Els que segueixen l’ensenyament
que se’ls ha donat
van a l’altra banda
del regne de la mort,
que és tan difícil de creuar.

Que el savi abandoni les qualitats nocives,
i desenvolupi les beneficioses,
que deixi la casa per la vida sense llar,
la solitud que és tan difícil de gaudir;

que en ella trobi goig,
deixant el consum de plaers,
desposseït,
que el savi es purifiqui
de les angoixes mentals.

Els que entrenen bé la ment
en les pràctiques de la vida desperta,
que troben goig en la renúncia
i el despreniment,
que s’han desintoxicat,
lluminosos,
aquests en el món estan en pau.

7. Capítol de l’alliberat

Aquell que ha fet el camí,
que no té afliccions
s’ha alliberat del tot
i ha abandonat els lligams
ja no té febre.

Els que estan atents no es lliguen,
no els plau estar al mateix lloc,
van d’una casa a l’altra,
com els cignes deixen els llacs.

Els que no fan acumulació,
saben bé què els nodreix
i pasturen en la llibertat buida i nua,
el seu camí és difícil de seguir,
com el dels ocells al cel.

Qui s’ha desintoxicat,
no depèn dels aliments
i pastura en la llibertat buida i nua,
el seu camí és difícil de seguir,
com el dels ocells al cel.

Qui té els sentits calmats,
com cavalls ben domats per l’auriga,
i ha deixat l’orgull i l’addicció,
fins i tot els déus l’envegen.

Inalterable com la terra,
estable com la columna d’Indra,
com un llac sense fang,
per a ell no hi ha repeticions.

Té la ment tranquil·la,
tranquil·les la parla i les accions,
el que s’ha calmat, alliberat
per la bona comprensió.

L’home que és independent,
que sap el que no ha de fer
que ha tallat els lligams,
no fa mal i no vol res,
aquest és l’home superior.

Sigui una vila o bé un bosc,
una plana o una vall,
la terra on viuen els perfectes
és un lloc deliciós.

Als boscos deliciosos,
que no freqüenta la gent,
gaudeixen els que estan calmats,
no els que necessiten plaers.

8. Capítol dels milers

Millor que mil versos
compostos de paraules vanes
és una paraula justa
que dóna pau a qui l’escolta.

Millor que mil estrofes
compostes de paraules vanes
és una sola paraula
que dóna pau a qui l’escolta.

Millor que cent poemes
compostos de paraules vanes
és un sol vers veritable,
que calma el qui l’escolta.

Hom podria vèncer mil cops
mil homes en la batalla,
però qui es venç un cop ell mateix
és el suprem vencedor.

La conquesta d’un mateix
val més que la de qualsevol altre
per a l’home que sempre es domina
i és amo de si mateix.

Ni cap déu ni semidéu,
ni juntament Mara i Brahmà
podrien destruir la conquesta
d’una persona així.

Es poden fer mil sacrificis
cada mes durant cent anys,
però honorar per un moment
una persona transformada
és una ofrena millor
que cent anys de sacrificis.

Es pot adorar el foc al bosc
durant cent anys,
però honorar per un moment
una persona transformada
és una ofrena millor
que cent anys de sacrificis.

Si aquell que desitja mèrit
fa sacrificis al cosmos
i penitències tot l’any,
això no li val ni una quarta part
del que val honorar els rectes.

Quatre coses creixen
en qui té una conducta honorable
i respecta els superiors:
la vitalitat, la bellesa, la salut i la força.

Molt més que viure cent anys
sense virtut i distret
val un sol dia de vida
del meditador virtuós.

Molt més que viure cent anys
arrauxat i distret
val un sol dia de vida
del meditador assenyat.

Molt més que viure cent anys
amb indolència i apatia
val un sol dia de vida
de qui s’aplica a l’esforç.

Molt més que viure cent anys
sense veure la transitorietat
val un sol dia de vida
de qui veu la transitorietat.

Molt més que viure cent anys
sense veure el que no mor
val un sol dia de vida
de qui veu el que no mor.

Molt més que viure cent anys
sense veure la veritat última
val un sol dia de vida
de qui veu la veritat última.

9. Capítol de l’acció nociva

Cal afanyar-se en el bé
i apartar la ment del que és nociu,
car la ment s’hi acostuma
si hom és lent en els actes meritoris.

Si hom fa una acció nociva,
que no la repeteixi,
—que no es converteixi en hàbit!—:
acumular demèrit és dolorós.

Si hom fa una acció beneficiosa,
que la repeteixi,
i la converteixi en hàbit:
acumular mèrit és agradable.

El malvat s’ho passa bé,
mentre no madura el mal,
però quan el mal madura,
llavors rep el mal que ha fet.

El bo s’ho passa malament,
mentre no madura el bé,
però quan el bé madura,
llavors rep el bé que ha fet.

No s’ha de pensar del demèrit:
“això no m’arribarà a mi”.
Amb gotes d’aigua s’omple el càntir;
el malvat s’omple de demèrit
acumulant-lo de mica en mica.

No s’ha de pensar del mèrit:
“això a no m’arribarà a mi”.
Amb gotes d’aigua s’omple el càntir;
el savi s’omple de mèrit
acumulant-lo de mica en mica.

Com el mercader que transporta
els béns en una caravana
tem el camí,
com tem el verí qui vol viure,
cal evitar els actes nocius.

Qui no té la mà ferida,
pot agafar-hi el verí,
el verí no penetra la mà sana,
no hi ha demèrit per a qui no el fa.

Si un home fa mal a qui no està ofuscat,
s’ha transformat i no té defectes,
la seva mala acció li retorna —neci!—,
com la pols fina llançada contra el vent.

Alguns reneixen a l’úter,
els que fan demèrit
van a l’infern,
els que tenen un bon destí
van al cel,
els que no tenen residu
s’extingeixen.

Ni dalt del cel,
ni enmig del mar,
ni dins d’una cova a la muntanya,
no hi ha cap lloc a la terra
on s’estigui lliure d’una mala acció.

Ni dalt del cel,
ni enmig del mar,
ni dins d’una cova a la muntanya,
no hi ha cap lloc a la terra
fora de l’abast de la mort.

10. Capítol de la violència

Tothom tremola amb la violència,
tothom tem la mort;
cal posar-se al lloc de l’altre
i no matar ni fer matar.

Tothom tremola amb la violència,
tothom s’estima la vida;
cal posar-se al lloc de l’altre
i no matar ni fer matar.

Aquell que usa la violència
contra els éssers que volen ser feliços
quan ho vulgui ser ell mateix
no ho podrà ser més endavant.

Aquell que usa la violència
contra els éssers que volen ser feliços
quan ho vulgui ser ell mateix
ho podrà ser més endavant.

No diguis res ofensiu,
el que hagis dit se’t podria dir a tu,
parlar agressivament és dolorós,
els cops et tocaran a tu.

Si no reverberes,
com un gong esquerdat,
has arribat a l’estat de pau,
en tu no hi ha agressivitat.

Com el pastor porta les vaques
a la pastura amb el bastó,
així la vellesa i la mort
porten la vida dels éssers.

El neci no comprèn
que ha fet accions nocives,
el desassenyat pateix,
cremat pel foc dels seus actes.

Aquell que, amb la violència,
fereix els innocents
que no l’han agredit
ràpidament pot trobar-se
en un d’aquests deu estats:

un fort dolor físic i la pèrdua
o el trencament d’una part del cos
o bé una malaltia greu
i la bogeria;

o bé l’atac del rei,
acusacions greus,
la pèrdua de parents
i la disminució de les riqueses,

el foc, destructor,
li pot cremar les possessions,
i, en desintegrar-se el cos,
el ximplet renaixerà a l’infern.

Ni nuesa, ni trenes, ni fangs, ni dejunis,
ni el jeure damunt d’una pedra,
ni la pols i la suor d’exercitar-se ajupit
purifiquen el mortal que encara dubta.

Si va vestit però és equànime,
calmat, dominat, controlat, cast,
i deposa la violència contra les criatures,
és un home superior, un asceta, un monjo.

¿Qui, en aquest món, censura l’home
que té vergonya i es conté,
i que no coneix el retret
—com el bon cavall no coneix el fuet?
Com el bon cavall, atent al fuet,
sigueu amatents i ràpids a respondre.

Amb confiança, virtut i energia,
concentració i discerniment,
seny i bona conducta,
eliminareu aquesta gran angoixa.

Els aqüeductes porten aigua,
els sageters adrecen sagetes,
els fusters dobleguen la fusta,
els virtuosos es modelen ells mateixos.

11. Capítol de la vellesa

¿Què és aquest riure, aquesta joia,
quan tot crema constantment?
esteu encegats per la foscor
i no busqueu la llum?

Guaita la forma acolorida:
un cos ple d’úlceres, altiu,
malalt i ple d’angoixes,
sense estabilitat perdurable.

S’ha fet vell aquest cos,
fràgil niu de malalties,
descompost
en una massa corrupta:
la vida s’acaba amb la mort.

Com les carbasses a la tardor,
estan escampats
aquests ossos
esblanqueïts.
¿Qui troba goig a veure’ls?

Una ciutat feta d’ossos,
un aglomerat de carn i sang:
on hi ha la vellesa i la mort,
no queden pretensions ni orgull.

Els carros reials, acolorits,
envelleixen,
el cos també es fa vell,
però la veritat dels savis no envelleix,
els savis ho demostren a tots.

L’home que no ha escoltat prou
envelleix com un bou
li creixen les carns,
però no li augmenta el seny.

¿Per quantes vides he passat
revoltant un cop i un altre,
cercant en va el constructor de la casa?
Que dolorós és néixer sense parar!

Ara t’he vist, oh constructor!
No tornaràs a aixecar la casa!
Totes les bigues s’han trencat
i ha caigut la pedra mestra.
La ment, deconstruïda,
ha assolit la fi dels desitjos.

Els que no han seguit l’aprenentatge
i no han assolit el bé de joves
es consumeixen com aurons vells
en un estany sense peixos.

Els que no han seguit l’aprenentatge
i no han assolit el bé de joves
jeuen com arcs inútils,
lamentant-se del passat.

12. Capítol d’un mateix

Aquell que s’aprecia ell mateix
es protegeix ben protegit;
el savi es manté despert
una de les tres vetlles.

Hom ha de viure rectament
en primer lloc ell mateix,
i després podrà ensenyar els altres;
altrament els corrompria.

Si hom fes amb si mateix
el que vol ensenyar als altres!
Qui està domat pot domar;
que difícil és domar-se un mateix!

Cadascú és el seu propi guarda,
qui més el podria guardar?
Aquell que es doma a si mateix
té un guarda que no té preu.

El mal se’l fa un mateix,
neix d’un mateix,
és producte d’un mateix;
destrueix el desassenyat
com el diamant trenca la pedra.

Qui es deixa ofegar pels mals hàbits,
com l’heura que s’enfila per l’arbre,
s’està fent a si mateix
el que un enemic li faria.

Fàcils són les accions insanes,
nocives per a un mateix,
allò que és sa i beneficiós
és, per contra, de mal fer.

La instrucció dels perfectes,
dels nobles que viuen en la veritat,
la menysprea el desassenyat
que té idees errònies;
com el bambú, fructifica
per autodestruir-se.

Un mateix fa el mal,
un mateix es contamina,
un mateix deixa de fer el mal,
un mateix es purifica;
contaminació i purificació
pertanyen a cadascú;
ningú no pot purificar l’altre.

No s’ha de deixar de banda
el propi deure pel d’un altre,
per molt important que sigui;
cal conèixer el propi deure
i dedicar-s’hi.

13. Capítol dels mons

No s’ha de tenir mals costums
ni avesar-se a estar distret,
no s’ha de seguir males doctrines
ni anar amb el comú de la gent.

S’ha d’estar alerta i no distreure’s,
s’ha de tenir una bona conducta;
qui té una bona conducta
dorm bé en aquest món i en l’altre.

S’ha de tenir una bona conducta
i evitar la mala conducta;
qui té una bona conducta
dorm bé en aquest món i en l’altre.

Aquell que contempla el món
com si fos una bombolla,
com si fos un miratge,
el Rei de la Mort no el veu.

Guaiteu aquest món,
acolorit com un carro reial:
els necis hi viatgen,
però els savis el deixen passar.

Aquell que abans es distreia
i ara no es deixa emportar
il·lumina aquest món
com la lluna quan els núvols s’esvaeixen.

Aquell que cobreix el mal que ha fet
amb una acció beneficiosa
il·lumina aquest món
com la lluna quan els núvols s’esvaeixen.

Aquest món està encegat,
la minoria hi veu clar;
són pocs els que van al cel,
com ocells alliberats de la gàbia.

Els cignes van pel camí del sol,
els mags van per l’espai,
els savis deixen el món
conquerint Mara i el seu exèrcit.

Per a la persona que menteix,
—que ha faltat una llei sola—
quan traspassa a l’altre món,
no hi ha mal que es pugui desfer.

Els gasius no van al món dels déus,
la generositat, per al neci, no és res;
però el savi, que dona amb alegria,
és feliç al més enllà.

Més que poder regnar
damunt tota la terra,
anar al cel,
o dominar tots els mons,
val el fruit de l’entrada al corrent.

14. Capítol dels desperts

La seva victòria no es pot desfer,
la seva victòria no va enlloc…
Aquell que està despert
i es mou en l’infinit sense deixar traça,
per quin camí el seguireu?

No té desig que l’atrapi,
que l’enganxi o el dugui enlloc…
Aquell que està despert
i es mou en l’infinit sense deixar traça,
per quin camí el seguireu?

Els savis que s’apliquen a la meditació,
acostumats a la calma de la renúncia,
fins i tot els déus els envegen,
perquè estan desperts i atents.

És difícil néixer humà,
difícil la vida dels mortals,
difícil escoltar l’ensenyament veritable,
difícil que apareguin éssers desperts.

Abstenir-se d’accions nocives,
fer allò que és beneficiós
i purificar els pensaments;
això és el que ensenyen els desperts.

La paciència és l’austeritat màxima,
l’acceptació, l’absència de desig suprema
—diuen els desperts.
No és monjo qui mata l’altre,
ni asceta qui li fa mal.

No criticar, no cometre violència,
seguir la regla monàstica,
ésser mesurat en l’aliment,
jeure i seure en solitud
i practicar la meditació;
això és el que ensenyen els desperts.

Ni acompanyats d’una pluja de monedes
els plaers podrien satisfer.
“Els plaers són penosos i insípids”
—així reflexiona el savi.

Ni tan sols troba gust
en els plaers dels déus;
el deixeble del Ben Despert
gaudeix de la fi de la set.

Molts van a refugiar-se
a les muntanyes i als boscos,
a ermites, arbres i temples,
homes acovardits!

No és aquest el refugi segur,
no és aquest el suprem refugi,
aquell que s’hi refugia
no s’allibera del sofriment.

Qui ha pres refugi en el Despert,
en l’Ensenyament i en la Comunitat,
veu amb la intel·ligència
les quatre nobles veritats:

el sofriment,
el sorgiment del sofriment,
la superació del sofriment,
i el noble òctuple camí
que apaivaga el sofriment.

Aquest sí que és el refugi segur,
aquest és el suprem refugi;
aquell que s’hi refugia
s’allibera del sofriment.

Un home de bona casta
és difícil de trobar,
no en neixen a tot arreu!
Feliç prospera la família
on neix un home intel·ligent.

Benaurada l’aparició d’éssers desperts,
benaurat l’ensenyament veritable,
benaurada l’harmonia de la comunitat,
banaurat el caliu dels que estan units.

Els desperts o els que els escolten
són dignes de devoció,
han superat les obsessions
i han travessat l’aiguat de les penes.

Qui honora els que són així,
immutables i lliures de la por,
té un mèrit sense mesura
—ningú no pot dir: “fa tant”.

15. Capítol dels feliços

Oh, que feliços vivim,
sense odi entre els que odien!
Entre els homes que s’odien,
nosaltres vivim sense odi!

Oh, que feliços vivim,
sense aflicció entre els afligits!
Entre els homes afligits,
nosaltres vivim sense aflicció!

Oh, que feliços vivim,
sense afanys entre els que s’afanyen!
Entre els homes que s’afanyen,
nosaltres vivim sense afanys!

Oh, que feliços vivim,
nosaltres que no tenim res!
Ens alimentem de joia,
com els déus radiants!

El vencedor genera odi,
el derrotat dorm adolorit,
el que està en pau dorm tranquil,
perquè no té victòries ni derrotes.

No hi ha foc com el de l’atracció,
no hi ha transgressió com l’aversió,
no hi ha sofriments com els de l’existència,
no hi ha felicitat més gran que estar calmat.

La fam és la pitjor malaltia,
les emocions, el pitjor sofriment,
per a qui veu això tal com és
l’estat de pau és la més gran benaurança.

La salut és el bé més gran,
el contentament, la major riquesa,
la confiança és el millor amic,
l’estat de pau, la felicitat màxima.

Qui ha tastat el gust
de la discriminació i de la calma,
no fa el mal ni té cap por,
perquè ha tastat la joia de la veritat.

Visitar els nobles és bo,
conviure-hi sempre és agradable;
sense fer-se amb la gent nècia
hom pot ser sempre feliç.

Qui es relacioni amb els necis
es lamentarà molt temps!
Viure amb necis és penós
com estar sempre amb l’enemic;
estar acompanyat de savis
és com reunir-se amb els parents.

Un home resolt, savi, entès,
de virtuts fermes, noble i fidel,
íntegre i assenyat, cal seguir-lo,
com la lluna segueix
el camí de les estrelles.

16. Capítol del que és plaent

Aquell que s’acostuma a la indisciplina
i no s’aplica a l’esforç,
quan abandona les obligacions
i es dedica al que li plau,
enveja els que compleixen el seu deure.

Hom no ha de jutjar mai
què és agradable o desagradable:
és penós no tenir el que és agradable
o que arribi el que no ho és.

Per tant, cal no considerar res agradable:
separar-se del que és agradable és un mal.
Els que no consideren res
agradable ni desagradable
estan deslligats.

El que és agradable provoca neguit,
el que és agradable és un perill;
qui deixa anar el que és agradable
no té neguit, quin perill corre?

El que és plaent provoca neguit,
el que és plaent és un perill;
qui deixa anar el que és plaent
no té neguit, quin perill corre?

L’afecció provoca neguit,
l’afecció és un perill;
qui deixa anar l’afecció
no té neguit, quin perill corre?

El plaer provoca neguit,
el plaer és un perill;
qui deixa anar el plaer
no té neguit, quin perill corre?

El voler provoca neguit,
el voler és un perill;
qui deixa anar el voler
no té neguit, quin perill corre?

Aquell que té virtut i perspicàcia,
compleix el deure amb fermesa
i veu la realitat amb certesa,
si fa la seva feina,
la gent se l’estima.

Aquell en qui ha nascut el desig d’aprendre,
està ple d’aquesta aspiració
i no pensa en els plaers dels sentits,
s’anomena “un que va a contracorrent”.

Quan un home torna sa i estalvi,
després de viure lluny molt temps,
els parents i els amics s’alegren
de la seva arribada.

Igualment, si hom fa mèrits,
quan passa d’aquest món a l’altre
els seus mèrits el reben
com els parents acullen l’estimat que arriba.

17. Capítol de la ira

Si hom elimina la ira,
abandona l’orgull,
transcendeix tota seguretat,
no s’adhereix als conceptes
i no considera res seu,
els sofriments no l’atrapen.

Qui pot aturar la ira que ha sorgit
com si fos un carro desbocat,
aquest, l’anomeno auriga;
els altres s’agafen a les regnes.

La ira es venç amb l’absència d’ira,
amb el bé es venç el que no està bé,
donant es venç la gasiveria
i amb la veritat, la falsedat.

Qui diu la veritat,
no s’enfada,
i dóna a qui demana
—encara que sigui poc—
amb aquestes tres condicions
es pot presentar davant dels déus.

Els ascetes en qui no hi ha violència,
amb el cos sempre controlat,
van a un lloc immutable
on qui hi ha anat ja no es lamenta.

Per als que es mantenen desperts
i dia i nit aprenen,
determinats a arribar a l’estat de pau,
les dificultats desapareixen.

Això és cosa antiga, Atula,
tant com és dels d’avui:
critiquen qui seu en silenci,
critiquen qui parla molt,
critiquen qui parla poc,
no hi ha ningú a qui no critiquin
en aquest món.

No hi ha hagut ni hi haurà,
i tampoc ara no hi ha,
cap home del tot blasmable
ni del tot lloable.

Aquell a qui els assenyats lloen,
quan l’han vist quotidianament,
d’hàbits ferms, assenyat,
acomplert en conducta i comprensió,

com una moneda d’or,
qui gosaria criticar-lo?
Fins i tot els déus el lloen,
fins i tot el lloa Brahmà!

Cal guardar-se de l’agitació corporal
i mantenir el cos dominat,
cal deixar el mal comportament corporal
i utilizar bé el cos.

Cal guardar-se de l’agitació verbal
i mantenir la veu dominada,
cal deixar el mal comportament verbal
i utilitzar bé la paraula.

Cal guardar-se de l’agitació mental
i mantenir la ment dominada,
cal deixar el mal comportament mental
i utilitzar bé la ment.

Els savis dominen el cos
i després dominen la paraula,
però quan dominen la ment,
certament ho dominen tot.

18. Capítol dels defectes

Ets com una fulla seca,
els servents de Yama t’esperen,
has d’emprendre la tasca,
però no duus provisions.

Fes-te una illa a tu mateix,
esforça’t —de pressa!— i esdevingues savi;
quan hagis eliminat els teus defectes,
immaculat,
arribaràs a la divina terra dels nobles.

Has complert el temps,
has arribat davant de Yama,
no et queda temps de vida
i no duus provisions.

Fes-te una illa a tu mateix,
esforça’t —de pressa!— i esdevingues savi;
quan hagis eliminat els teus defectes,
immaculat,
no tornaràs a passar pel naixement i la vellesa.

L’assenyat, a poc a poc,
de mica en mica,
poleix els seus defectes,
un rere l’altre,
com l’orfebre treballa l’argent.

Igual que polint un defecte del ferro
hom pot fer malbé el material d’on l’extreu,
aquell que és massa estricte
fa accions que el duen a un mal destí.

El mantra mal après és defectuós,
la casa té defectes si no es cuida,
l’ornament és defectuós si hom té peresa,
i, per al vigilant, la distracció és un defecte.

La deixadesa és el defecte de la dona,
l’avarícia, el defecte del donant:
els defectes són mala cosa
en aquest món i en l’altre.

Però hi ha un defecte molt més gran que aquests:
la ignorància és el major defecte;
abandoneu aquest defecte
i sigueu purs, oh monjos!

La vida és fàcil per a qui no té vergonya,
és agosarat com un corb, ofensiu,
avassallador, arrogant i corrupte,
però difícil per al vergonyós,

que constantment aspira a la puresa,
viu sol i amb senzillesa,
fa una vida íntegra i és perspicaç.

Qui occeix els éssers que respiren,
parla amb falsedat,
pren el que no li donen
va amb la dona d’altri,

i s’afecciona a la beguda,
aquí mateix —en aquest món—
talla la seva pròpia rel.

Així doncs, sàpigues, home,
que la manca de domini és nociva,
que la cobdícia i el desordre no et subjectin
gaire més temps al sofriment.

La gent dóna segons creuen
i segons els va bé;
aquell que es posa gelós
de la beguda i el menjar dels altres
no té calma mental
ni de dia ni de nit.

Però aquell que ho elimina, ho talla,
ho arrenca de socarrel,
pot tenir calma mental
tant de dia com de nit.

No hi ha foc com el de la passió,
ni cap captiveri com el de l’odi,
no hi ha xarxa com la de la il·lusió,
ni riu com el del desig.

El defecte aliè és fàcil de veure,
però és difícil veure el propi,
les faltes dels altres s’airegen
com la pellofa del gra,
però les d’un mateix s’amaguen
com una mala tirada de daus.

Si hom es fixa en les faltes dels altres
i els critica constantment,
es va intoxicant a si mateix,
és lluny de destruir l’addicció.

A l’espai no hi ha camí,
hom no és asceta al defora,
la gent gaudeix de les complicacions,
els que viuen el present se n’han desprès.

A l’espai no hi ha camí,
hom no és asceta al defora,
no hi ha emocions eternes,
ni pertorbació en els desperts.

20. Capítol del camí

Dels camins, el de vuit etapes,
de les veritats, les quatre paraules,
de les virtuts, el desapassionament,
i, dels homes, el que té ulls és el millor.

Aquest és el camí,
no n’hi ha d’altre,
per netejar la visió;
seguiu-lo, que Mara us enganya!

Seguint-lo, posareu fi
al sofriment;
jo us l’he ensenyat
perquè he descobert la manera
d’extreure el dard.

Vosaltres heu de fer l’esforç,
els que han vingut l’expliquen,
els meditadors que el segueixen
s’alliberen del lligam de Mara.

“Tot és efímer”,
quan hom veu això i ho comprèn,
perd interès en el sofriment;
aquest és el camí de la purificació.

“Tot és dolorós”,
quan hom veu això i ho comprèn,
perd interès en el sofriment;
aquest és el camí de la purificació.

“Tot és impersonal”,
quan hom veu això i ho comprèn,
perd interès en el sofriment;
aquest és el camí de la purificació.

Si un home és jove i fort,
però és mandrós i no s’esforça,
és depressiu i indolent,
no trobarà el camí del coneixement.

Aquell que vigila el que diu,
controla la seva ment
i no fa accions nocives,
purificant les tres formes d’acció
pot anar pel camí que han mostrat els savis.

Amb la pràctica el coneixement creix,
sense la pràctica, degenera,
sabent que hi ha un doble camí
que fa pujada i baixada,
cal comportar-se talment
que el coneixement augmenti.

Talleu el desig i no pas l’arbre
—del desig sorgeix la por—;
tallant els desigs grans i petits,
romangueu sense desig, oh monjos!

Fins que en l’home no s’esfuma
fins el desig més petit
relacionat amb les dones,
la pensa roman lligada
com el vedell al pit matern.

Talla la teva afecció
com un lliri tardoral,
desenvolupa el camí de la calma,
l’estat de pau que ha ensenyat l’Acomplert.

“Aquí passaré l’estació de les pluges,
aquí l’hivern i l’estiu”,
així reflexiona el neci
inconscient del que pot passar.

L’home que té preocupacions,
cansat de fills i ramats,
Mara se l’emporta
com l’aiguat s’endú un poble adormit.

No té fills que el protegeixin,
ni pare ni familiars,
tocat per la Finalitzadora,
cap conegut no el guarda.

Fent aquesta reflexió,
que el savi de conducta recta
prestament faci el camí
que porta a l’estat de pau.

21. Capítol de la miscel·lània

Si deixant un goig petit
se’n troba un de molt més gran,
el savi ha de deixar el petit
per experimentar el més gran.

Aquell que vol ser feliç
infligint sofriment als altres
l’odi se l’emporta
i no se’n pot alliberar.

En els distrets i negligents,
que eviten complir el seu deure
i fan el que no s’ha de fer,
les addiccions creixen.

En els atents i concentrats,
que estan sempre atents al cos,
no fan el que no s’ha de fer
i perseveren en el deure,
les addiccions s’esvaeixen.

Havent mort pare i mare, i dos reis guerrers,
havent mort el regne amb el seu seguici,
l’home noble en surt il·lès.

Havent mort mare i pare, i dos savis reis,
havent mort el cinquè, el tigre,
l’home noble en surt il·lès.

Ben desperts es desperten
els deixebles de Gótama
que tant de dia com de nit
recorden el Despert.

Ben desperts es desperten
els deixebles de Gótama
que tant de dia com de nit
recorden l’Ensenyament.

Ben desperts es desperten
els deixebles de Gótama
que tant de dia com de nit
recorden la Comunitat.

Ben desperts es desperten
els deixebles de Gótama
que tant de dia com de nit
recorden el seu cos.

Ben desperts es desperten
els deixebles de Gótama
que tant de dia com de nit
s’abstenen de la violència.

Ben desperts es desperten
els deixebles de Gótama
que tant de dia com de nit
s’habituen a la meditació.

És difícil avesar-se
a la vida sense llar;
és difícil i penós
viure a les cases;
és difícil conviure
amb els estranys;
el viatger pateix incomoditats.
Per tant, que no viatgi
qui no vulgui incomoditats.

Aquell que té confiança,
bona conducta,
i ha obtingut fama i riquesa,
a qualsevol terra on va
la gent el venera.

De lluny brillen els que estan en pau,
com les muntanyes nevades,
els que no estan en pau són invisibles,
com fletxes llançades en la fosca.

Seient sol, dormint sol,
caminant sol, incansable,
dominant-se a si mateix,
hom pot ser feliç al bosc.

22. Capítol de l’infern

Qui diu mentides va a l’infern,
i qui diu que no fa el que ha fet,
ambdós són iguals quan han mort,
homes d’accions baixes a l’altre món.

Molts porten l’hàbit safrà,
però són inconscients i fan el mal
els dolents, per les accions nocives
van a l’infern.

L’home inconscient
que no compleix els vots,
abans de menjar-se l’almoina del poble
valdria més que es mengés una bola de ferro
encesa com una flama.

L’home inconscient
que va amb la dona d’altri
es troba en quatre situacions:
obté demèrit, un mal dormir,
tercer, la crítica i, quart, l’infern.

No fa mèrit i té un mal destí,
pel breu plaer entre atemorit i atemorida
el rei li aplicarà un càstig sever,
per això l’home no ha d’anar amb la dona d’altri.

Com l’herba kusa que, mal agafada,
talla la mà que la pren,
l’ascetisme, mal practicat,
porta cap a l’infern.

Qualsevol acció feble
—l’embrutiment d’un vot,
la falsa castedat—
no és gaire profitosa.

Si hi ha una cosa per fer,
cal esforçar-se i fer-la;
el monjo que és feble
només llança pols damunt seu.

Val més no fer el que està mal fet,
perquè després fa patir
val més fer el que està ben fet,
i que, un cop fet, no fa patir.

Com una ciutat fronterera,
protegida per dins i per fora,
protegiu-vos vosaltres mateixos,
no deixeu passar l’instant.
Qui deixa passar l’instant
es lamenta en arribar a l’infern.

Avergonyint-se del que no s’han d’avergonyir,
i no avergonyint-se del que s’han d’avergonyir,
van a un mal destí els éssers de visió errònia.

Veient el perill on no hi ha perill,
i no veient el perill on hi ha perill,
van a un mal destí els éssers de visió errònia.

Pensant que hi ha falta on no hi ha falta
i no veient la falta en la falta,
van a un mal destí els éssers de visió errònia.

Reconeixent que hi ha falta en la falta,
i que no hi ha falta on no n’hi ha,
van a un bon destí els éssers de visió correcta.

23. Capítol de l’elefant

Com l’elefant en la batalla
suporta la fletxa que ha sortit de l’arc,
suportaré l’ofensa
—molta és la gent de mala conducta!

El rei cavalca l’elefant domat,
i el porten entre la gentada;
com que suporta l’ofensa,
el millor entre els homes és el que està domat.

Són excel·lents
les mules domades,
els cavalls de raça índia
i els elefants de grans ullals.
Aquell que es domina a si mateix
és encara millor.

No és amb aquests vehicles
que es pot anar on no hi ha destí;
si hom es domina a si mateix
cavalca un elefant domat.

L’elefant Dhanapala,
de zel amarg, difícil de controlar,
si està lligat no menja un mos;
el de grans ullals recorda el bosc dels elefants.

Quan ha menjat massa, obnubilat,
endormiscat i rebolcant-se al jaç
com un porcàs a qui tiren el pinso,
mandrós, torna a ser un fetus.

“Aquesta ment abans voltava errant,
com volia, on li plaïa,
avui la refrenaré bé,
com el domador amb el ganxo
refrena un elefant en zel.”

Habitueu-vos a estar atents,
guardeu la vostra pròpia ment,
aixequeu-vos del mal pas
com l’elefant enfonsat al llot.

Si algú troba un company de camí
prudent, resolt i de vida honesta
que camini amb ell content i atent,
superant tots els obstacles.

Si algú troba un company de camí
que no és prudent, resolt i de vida honesta
que el deixi, com el rei deixa la terra conquerida
i que camini sol com l’elefant a la selva—

caminar sol és el millor,
el neci fa mala companyia—
que camini sol, sense fer mal,
despreocupat com l’elefant a la selva.

Bona és l’amistat quan hi ha necessitat,
bo contentar-se amb qualsevol cosa,
el mèrit és bo al final de la vida,
i bo és abandonar tot sofriment.

Bona és la maternitat al món,
i bona la paternitat;
bona és la igualtat al món,
i bona la superioritat.

Bona és la virtut fins la vellesa,
bona és la fe comprovada,
bo és obtenir coneixement,
bo és abstenir-se de fer mal.

24. Capítol del desig

Creix com l’heura el desig
de l’home que no està atent,
que salta d’un lloc a l’altre
com el mico que cerca fruits.

Com la mala herba regada per la pluja
creix el neguit de qui es deixa conquerir
pel desig del món que es reprodueix, enganxós.

Però els neguits cauen
com les gotes d’aigua del lotus,
per a qui conquereix el desig del món
que es reprodueix i és difícil de superar.

Aquest bon consell us dono
als que esteu aquí reunits:
Talleu la rel del desig
com el recolector de vetiver talla l’herba,
que Mara no se us enganxi un cop i un altre
com la corretjola a la canya.

Així com l’arbre tallat torna a brotar
si té la rel intacta i forta,
si no s’elimina la propensió al desig,
retorna un cop i un altre el sofriment.

Els pensaments plens de passió
s’enduen aquell que no hi veu bé
amb les trenta-sis poderoses tiges
que arrosseguen la ment.

Les tiges s’escampen pertot,
l’heura que ha brotat roman,
quan vegeu que l’heura neix,
talleu-ne la rel amb seny.

La gent tenen pensaments
fugissers i agafadissos,
els homes volen el bé
i estan subjectes al que els plau,
certament han de passar
pel naixement i la vellesa.

Els homes, perseguits pel desig,
serpentegen com la llebre encerclada,
amb ganes d’agafar-se a un lloc segur,
troben sofriment un cop i un altre,
molt de temps…

Els homes, perseguits pel desig,
serpentegen com la llebre encerclada,
per tant, que faci fora el desig
el monjo que es vol desapassionar.

Mireu aquest home! És lliure
i corre a empresonar-se;
satisfet, és atret pel desig;
alliberat del desig, hi torna a córrer.

No és forta la cadena de ferro,
diuen els savis,
ni la de fusta ni la de corda,
la preocupació excessiva
per les pedres precioses,
les joies, els fills i les dones,
és una cadena forta,
diuen els savis,
és pesat i difícil alliberar-se’n
si hom és feble.

Tallant aquesta cadena,
deixen la llar els que no s’hi fixen
i abandonen els plaers del consumisme.

Els apassionats segueixen el fil
que ell mateixos han teixit
com l’aranya a la teranyina.

Tallant aquesta cadena,
deixen la llar els que no s’hi fixen
i abandonen tot sofriment.

Deixa el que ha passat, deixa el que vindrà,
deixa el que hi ha al mig;
tu que vas més enllà de la repetició,
amb la ment sempre lliure
no passaràs de nou pel naixement i la vellesa.

En l’home de pensa agitada,
que té fortes passions i es deixa endur,
el desig va creixent i forma una cadena.

Aquell que s’habitua a la calma del pensament
i, sempre atent, pensa en l’inconvenient,
aquest sí que arribarà al final,
aquest tallarà la cadena de Mara.

Aquell que ha aconseguit l’objectiu,
no té por,
ha calmat el desig,
no té defecte,
i ha eliminat el dard de l’existència,
es troba en el seu últim cos.

Aquell que no desitja,
no roba,
és expert en les paraules i el seu significat,
coneix la unió de les lletres,
quina va abans i quina després,
hom diu que es troba en el seu últim cos
i és home de gran discerniment,
conqueridor de tot,
coneixedor de tot,
no tocat per cap cosa,
obert a tot, alliberat!

El do de la veritat supera tot do,
el gust de la veritat supera tot gust,
el goig de la veritat supera tot goig,
el final del desig venç tot sofriment.

Les possessions destrueixen qui no té seny,
però no aquell que aspira a una altra cosa,
amb el desig de possessions
qui no té seny es perjudica a si mateix.

L’herba perjudica els camps,
la cobejança perjudica aquesta generació,
per això és profitós donar
als que ja no cobegen.

L’herba perjudica els camps,
l’odi perjudica aquesta generació,
per això és profitós donar
als que ja no odien.

L’herba perjudica els camps,
la ignorància perjudica aquesta generació,
per això és profitós donar
als que ja no ignoren.

L’herba perjudica els camps,
el desig perjudica aquesta generació,
per això és profitós donar
als que ja no desitgen.

25. Capítol del monjo

Contenir l’ull és bo,
bo és contenir l’orella,
contenir l’olfacte és bo,
bo és contenir la llengua.

Contenir el cos és bo,
bo és contenir la veu,
contenir la ment és bo,
bo és contenir-se en tot;
el monjo que es conté en tot
s’allibera de tot sofriment.

Controlat en les mans,
controlat en els peus,
controlat en la paraula,
perfectament controlat,
introspectiu i recollit,
sol i content,
l’anomenen “monjo”.

Si el monjo controla la boca,
parla sàviament i no discuteix,
il·lustra els mots i el seu significat,
dolç és el seu parlar.

El monjo que viu la doctrina,
en gaudeix, la medita
i la recorda constantment,
no se separa de la doctrina veritable.

Que no menyspreï el que li donen
ni tingui enveja dels altres;
el monjo que enveja els altres
perd la concentració.

Els déus lloen aquell que fa vida pura
i és incansable,
si no menysprea el que li donen,
encara que sigui poc.

Qui no té cap possessió
ni material ni mental,
i no es lamenta pel que no és,
aquest certament s’anomena monjo.

El monjo que viu benvolent
i alegre en l’ensenyament del Despert,
troba la pau i el gaudi
de les emocions en calma.

Buida aquesta nau, oh monjo!,
buida t’anirà lleugera:
talla atracció i aversió,
i arribaràs a la pau.

Talla cinc coses, deixa cinc coses,
i desenvolupa’n cinc del tot;
el monjo que les ha superat totes cinc
es diu que ha travessat el corrent.

Medita, oh monjo!, no et distreguis,
que els plaers no et facin perdre el cap;
si, negligent, t’empasses la bola de foc,
hauràs de cridar “quin mal!”.

No està en calma qui no comprèn,
ni comprèn qui no està en calma,
qui està en calma i comprèn
ja és a prop de l’estat de pau.

El monjo que, en un espai obert,
medita amb la ment calmada,
és feliç com els déus
perquè veu la realitat correctament.

A mesura que comprèn
que les coses arriben i passen
obté joia i alegria,
aquesta és la immortalitat dels savis.

Amb això comença a créixer
la saviesa del monjo:
control dels sentits,
contentament,
contenció disciplinada
i la bella companyia
d’amics purs, infatigables.

Si s’avesa a compartir
i es hàbil en la conducta,
aleshores, ple de joia,
posarà fi al sofriment.

Igual que el llessamí
deixa anar les flors seques
així mateix, oh monjos!,
deixeu anar l’afecció i l’aversió.

El monjo que té el cos en calma,
la paraula en calma,
la ment en calma,
que està ben centrat
i ha deixat l’esquer del món,
l’anomenen “pacífic”.

Hom s’ha d’automotivar,
hom s’ha d’autocorregir,
si, atent, tens cura de tu mateix,
viuràs feliç, oh monjo!

Cadascú és el seu propi protector,
cadascú fa el seu destí;
disciplina’t a tu mateix,
com el mercader entrena un bon cavall.

El monjo que està ple de joia,
i és feliç en l’ensenyament del Despert,
troba la pau i el gaudi
de les emocions en calma.

El jove monjo que està unit
a l’ensenyament del Despert,
il·lumina aquest món
com la lluna quan els núvols s’esvaeixen.

26. Capítol de la noblesa

Passa el corrent i travessa,
allunya els plaers dels sentits,
observa com fineixen les emocions
i sigues conscient, oh home noble!

Quan l’home noble ha superat
els conceptes oposats,
tots els lligams desapareixen
per a ell, i ho sap.

Aquell per a qui no hi ha unió
ni separació d’això i allò,
que no té temença i és lliure,
d’aquest en dic “home noble”.

El meditador que seu desempolsegat,
que no té addiccions i ha fet el que s’ha de fer,
que ha assolit l’objectiu final,
d’aquest en dic “home noble”.

De dia el sol llueix,
de nit brilla la lluna,
el guerrer armat refulgeix,
el brahman crema meditant,
però tant de dia com de nit
l’home despert està il·luminat.

L’home noble que ha expulsat el mal,
per l’equanimitat se l’anomena “calmat”;
i com que ha fet fora la impuresa
per això se l’anomena “pur”.

Que ningú no faci mal a un home noble,
i que l’home noble no se’n revengi;
ai de qui faci mal a un home noble,
ai d’aquell que se’n revengi!

No hi ha res millor per a l’home noble
que retreure la ment d’allò que vol;
a mesura que l’agressivitat es fa enrere,
el sofriment es va calmant.

D’aquell que no fa accions nocives
ni amb el cos,
ni amb la paraula,
ni amb la ment,
dominat en els tres aspectes,
d’aquest en dic “home noble”.

Aquell de qui hom aprèn la doctrina
que ha ensenyat el que està ben despert
cal reverenciar-lo com cal
—com el brahman adora el foc.

Ni les trenes, ni la família,
ni el naixement fan l’home noble,
aquell que és sincer i lleial
és un home noble i pur.

Què en faràs de les trenes, ximplet,
i de la pell de cabra, què en faràs?
Pretens podar des de fora
la bardissa que et creix a dintre?

Del que porta la roba empolsinada,
magre i amb les venes marcades,
que medita sol al bosc,
d’aquest en dic “home noble”.

De qui nascut del ventre d’una mare,
per molt que es faci dir “senyor”
i tingui possessions,
no en dic “home noble”;
del que no té res i res no pren,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que ha tallat tota seguretat
i tot i això no tremola,
el que ha superat la dependència i és lliure,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que ha tallat nusos i corretges,
regnes i brides,
el que ha aixecat la balda i està despert,
d’aquest en dic “home noble”.

D’aquell que sense irar-se
suporta l’insult, l’abús i l’agressió,
perquè va ben armat
amb la força de la paciència,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que no té ira, és lleial,
de conducta virtuosa i moderada,
el que està dominat i es troba
en l’últim cos,
d’aquest en dic “home noble”.

Com l’aigua d’una fulla de lotus,
com el gra de mostassa del cap de l’agulla,
del que deixa lliscar els objectes dels sentits,
d’aquest en dic “home noble”.

D’aquell que coneix per si mateix
la fi del sofriment aquí i ara,
que ha deixat la càrrega i és lliure,
d’aquest en dic “home noble”.

De l’assenyat, de profunda intel·ligència,
que sap distingir el camí del no camí,
que ha obtingut l’objectiu últim,
d’aquest en dic “home noble”.

D’aquell que no fa vida domèstica
ni tampoc amb els sense-llar,
mendicant i de poques necessitats,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que ha deposat les armes
i no fa mal ni deixa fer-ne
als éssers dèbils ni als forts,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que és amable entre els hostils,
pacífic entre els violents,
i entre els que prenen no pren,
d’aquest en dic “home noble”.

D’aquell que ha deixat anar
afecció i aversió,
orgull i pretensió,
com el gra de mostrassa llisca
del cap d’una agulla,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que profereix paraules veritables,
útils i respectuoses,
que no ofenen ningú,
d’aquest en dic “home noble”.

D’aquell que no pren res,
ni llarg ni curt,
ni gran ni petit,
ni bell ni lleig,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que no té desitjos
d’aquest món ni de l’altre,
no es recolza enlloc i és lliure,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que no necessita suport,
no dubta del que sap,
i està immers en l’immortal,
d’aquest en dic “home noble”.

D’aquell que a qui ja no atreuen
ni mèrit i demèrit,
content, desempolsinat, pur,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que és brillant i serè,
com la lluna pura i sense màcula,
i ha eliminat els volers,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que ha superat aquest cercle viciós
i ple de fang, que fa de mal caminar,
del que ha travessat, ha anat més enllà
i està tranquil, sense desitjos ni afanys,
apagat com el foc sense llenya,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que renuncia al consum ara mateix,
va d’un lloc a l’altre sense llar
i no deixa créixer en ell els desitjos,
d’aquest en dic “home noble”.

D’aquell que renuncia a la set ara mateix,
va d’un lloc a l’altre sense llar,
i no deixa créixer en ell els desitjos,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que ha deixat les obligacions humanes
i ha transcendit les obligacions divines,
lliure de tota obligació,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que ha deixat enrere voler i rebuig,
indiferent, independent,
de l’heroi conqueridor de tots els mons,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que sap bé com els éssers cauen
i s’aixequen de nou,
deslligat, feliç i despert,
d‘aquest en dic “home noble”.

D’aquell que no saben on va
ni déus, ni àngels, ni homes,
que no té addiccions ni enemics,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que no té res darrere,
ni més enllà, ni aquí,
del que no té res i res no pren,
d’aquest en dic “home noble”.

De l’heroi distingit i fort,
del gran savi victoriós,
del nedador despert,
del que no té desitjos,
d’aquest en dic “home noble”.

Del que ha entès l’estat anterior
i veu el cel i l’infern,
del silenciós ple de coneixement
del que ha assolit la fi dels naixements,
del que ha aturat tot el que es pot aturar,
d’aquest en dic “home noble”.