Majjhima Nikāya

117. Sermó sobre els quaranta grans factors

Així ho he escoltat. En una ocasió, el Benaventurat residia a Sāvatthī, a l’arbreda de Jeta, al parc d’Anāthapiṇḍika. Allà, el Benaventurat es dirigí als monjos dient:

—Monjos.

—Si, venerable senyor—li contestaren els monjos.

I el Benaventurat va dir així:

—Monjos, us ensenyaré la noble recta concentració amb els seus fonaments i els seus requisits. Escolteu amb curosa atenció i parlaré.

—Si, venerable senyor—li contestaren els monjos.

I el Benaventurat va dir així:

—Què és, monjos, la noble recta concentració amb els seus fonaments i els seus requisits, o sia; la recta opinió, el recte propòsit, la recta paraula, la recta conducta, el recte manteniment, el recte esforç i la recta atenció? Doncs, monjos, la unificació de la ment en concomitància amb aquests sets factors, és allò que, monjos, s’anomena: La noble recta concentració amb els seus fonaments i els seus requisits.

A aquest respecte, monjos, és la recta opinió allò que va en primer lloc. I com, monjos, va la recta opinió en primer lloc? Doncs al conèixer allò que és la opinió incorrecta i al conèixer allò que és la recta opinió, es té recta opinió.

I quina és, monjos, la opinió incorrecta? Doncs és pensar que no serveixen per res la generositat, les donacions i les ofrenes, pensar que no es recullen els fruits ni les conseqüències de les bones o males accions, pensar que no existeix ni aquest ni l’altre mon, pensar que no hi ha mare ni pare, ni éssers que naixen espontàniament, ni que hi ha al mon ascetes i bramans rectament encaminats que, havent seguit el bon camí, afirmen aquest i l’altre mon havent-los experimentat per si mateixos amb coneixement superior. Això és, monjos, la opinió incorrecta.

I quina és, monjos, la recta opinió? Jo dic, monjos, que hi ha dues classes de recta opinió: aquella amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència, i aquella que és Noble, sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender.

I quina és, monjos, la recta opinió amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència? Doncs és pensar que serveixen per alguna cosa la generositat, les donacions i les ofrenes, pensar que es recullen els fruits i les conseqüències de les bones o males accions, pensar que existeix aquest i l’altre mon, pensar que hi ha mare i pare, que hi ha éssers que naixen espontàniament, i que hi ha al mon ascetes i bramans rectament encaminats que, havent seguit el bon camí, afirmen aquest i l’altre mon havent-los experimentat per si mateixos amb coneixement superior. Això és, monjos, la recta opinió amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència.

I quina és, monjos, la recta opinió Noble sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender? Doncs és, monjos, la de la ment dels Nobles, la de la ment sense corrupcions, la pròpia del Noble Sender i d’aquell que el cultiva; és la saviesa, la facultat de la saviesa, el poder de la saviesa, el factor de la il·luminació que consisteix en la indagació de la realitat, el factor del Sender: recta opinió. Aquesta és, monjos, la recta opinió Noble, sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender. Aquell que fa l’esforç per renunciar a la opinió incorrecta i assolir la recta opinió, aquell és el que fa el recte esforç.

Aquell que, atent, renuncia a la opinió incorrecta i atent assoleix la recta opinió romanent en ella, aquell és el de la recta atenció. Per tant, hi ha tres coses que rodegen i giren a l’entorn de la recta opinió: la recta opinió mateixa, el recte esforç i la recta atenció.

També en relació al propòsit, monjos, és la recta opinió allò que va en primer lloc. I com, monjos, va la recta opinió en primer lloc? Doncs al conèixer allò que és el propòsit incorrecte, i al conèixer allò que és el recte propòsit, es té recta opinió. I quin és, monjos, el propòsit incorrecte? Doncs el propòsit del desig dels sentits, el propòsit de malevolència i el propòsit de crueltat: això és, monjos, el propòsit incorrecte.

I quin és, monjos, el recte propòsit? Jo dic, monjos, que hi ha dues classes de recte propòsit: aquell amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència, i aquell que és Noble, sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender.

I quin, és, monjos, el recte propòsit amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència? Doncs el propòsit de renunciació, el propòsit lliure de malevolència i el propòsit lliure de crueltat.

Aquest és, monjos, el recte propòsit amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència.

I quin és, monjos, el recte propòsit sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender? Doncs és, monjos, el de la ment dels Nobles, el de la ment sense corrupcions, el propi del Sender Noble i d’aquell que el cultiva; és el seu raonar, l’aplicació del seu pensar, la seva determinació, la orientació, la fixació i l’assentament de la seva ment i la formació de la seva paraula. Aquest és, monjos, el recte propòsit sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender.

Aquell que fa l’esforç per renunciar al propòsit incorrecte i per assolir el recte propòsit, aquell és el que fa el recte esforç. Aquell que, atent, renuncia al propòsit incorrecte i atent assoleix el recte propòsit romanent en ell, aquell és el de la recta atenció. Per tant, hi ha tres coses que rodegen i giren a l’entorn del recte propòsit: la recta opinió, el recte esforç i la recta atenció.

També en relació a la paraula, monjos, és la recta opinió allò que va en primer lloc. I com, monjos, va la recta opinió en primer lloc? Doncs al conèixer allò que és la paraula incorrecta i al conèixer allò que és la recta paraula, es té recta opinió. I quina és, monjos, la paraula incorrecta? Doncs és mentir, parlar maliciosa, grollera i frívolament. Això és monjos, la paraula incorrecta.

I quina és, monjos, la recta paraula? Jo dic, monjos, que hi ha dues classes de recta paraula; aquella amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència, i aquella que és Nobles, sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender.

I quina és, monjos, la recta paraula amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència? Doncs abstenir-se de mentir, i de parlar maliciosa, grollera i frívolament. Això és, monjos, la recta paraula amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència.

I quina és, monjos, la recta paraula sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender? Doncs és, monjos, acabar, renunciar, desistir i abstenir-se de les quatre classes de mal comportament verbal, amb ment Noble, amb ment sense corrupcions, amb la ment pròpia del Noble Sender i d’aquell que el cultiva.

Això és, monjos, la recta paraula sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender.

Aquell que fa l’esforç per renunciar a la paraula incorrecta i per assolir la recta paraula, aquell és el que fa el recte esforç. Aquell que, atent, renuncia a la paraula incorrecta i atent assoleix la recta paraula romanent en ella, aquell és el de la recta atenció. Per tant, hi ha tres coses que rodegen i giren a l’entorn de la recta paraula: la recta opinió, el recte esforç i la recta atenció.

També en relació a la conducta, monjos, és la recta opinió allò que va en primer lloc. I com, monjos, va la recta opinió en primer lloc? Doncs al conèixer allò que és la recta conducta i al conèixer allò que és la conducta incorrecta, es té recta opinió. I quina és, monjos, la conducta incorrecta? Doncs matar a éssers vius, apropiar-se d’allò que no se’ns és donat i mala conducta en relació als plaers dels sentits. Això és, monjos, la conducta incorrecta.

I quina és, monjos, la recta conducta? Jo dic, monjos, que hi ha dues classes de recta conducta: aquella amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència, i aquella que és Noble, sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender.

I quina és, monjos, la recta conducta amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència? Doncs abstenir-se de matar éssers vius, d’apropiar-se d’allò que no se’ns és donat i de mala conducta en relació als plaers dels sentits. Això és, monjos, la recta conducta amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència.

I quina és, monjos, la recta conducta sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender? Doncs és, monjos, acabar, renunciar, desistir i abstenir-se de les tres classes de mal comportament corporal, amb ment Noble, amb ment sense corrupcions, amb la ment pròpia del Noble Sender i d’aquell que el cultiva.

Això és, monjos, la recta conducta sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender.

Aquell que fa l’esforç per renunciar a la conducta incorrecta i per assolir la recta conducta, aquell és el que fa el recte esforç. Aquell que, atent, renuncia a la conducta incorrecta i atent assoleix la recta conducta romanent en ella, aquell és el de la recta opinió. Per tant, hi ha tres coses que rodegen i giren a l’entorn de la recta conducta: la recta opinió, el recte esforç i la recta atenció.

També en relació al manteniment, monjos, és la recta opinió allò que va en primer lloc.

I com, monjos, va la recta opinió en primer lloc? Doncs al conèixer allò que és el recte manteniment, i al conèixer allò que és el manteniment incorrecte, es té recta opinió. I quin és, monjos, el manteniment incorrecte? Doncs el que prové de enganys, xerrameca, de dir la bonaventura, de jocs de mans i d’ambicionar guany després de guany. Això és, monjos, el manteniment incorrecte.

I quin és, monjos, el recte manteniment? Jo dic, monjos, que hi ha dues classes de recte manteniment: aquell amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència, i aquell que és Noble, sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender.

I quin és, monjos, el recte sosteniment amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència? Doncs heus aquí, monjos, que un Noble deixeble renuncia al manteniment incorrecte i es guanya la vida amb mitjans lícits. Això és, monjos, el recte manteniment amb corrupcions, amb cert mèrit, però que desemboca en els fonaments de l’existència.

I quin és, monjos, el recte manteniment sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del Sender? Doncs és, monjos, acabar, renunciar, desistir i abstenir-se del manteniment incorrecte, amb ment Noble, amb ment sense corrupcions, amb la ment pròpia del Noble Sender i d’aquell que el cultiva. Això és, monjos, el recte manteniment sense corrupcions, que està més enllà del mon, factor del sender.

Aquell que fa l’esforç per renunciar al manteniment incorrecte i per assolir el recte manteniment, aquell és el que fa el recte esforç. Aquell que, atent, renuncia al manteniment incorrecte i atent assoleix el recte manteniment romanent en ell, aquell és el de la recta atenció. Per tant, hi ha tres coses que rodegen i giren a l’entorn del recte manteniment: la recta opinió, el recte esforç i la recta atenció.

Així doncs, monjos, és la recta opinió allò que va en primer lloc. I com, monjos, va la recta opinió en primer lloc? Doncs, monjos, de la recta opinió sorgeix el recte propòsit, del recte propòsit sorgeix la recta paraula, de la recta paraula sorgeix la recta conducta, de la recta conducta sorgeix el recte manteniment, del recte manteniment sorgeix el recte esforç, del recte esforç sorgeix la recta atenció, de la recta atenció sorgeix la recta concentració, de la recta concentració sorgeix el recte coneixement, del recte coneixement sorgeix el recte alliberament. D’aquesta manera, monjos, el camí del practicant consta de vuit factors i de deu factors el del sant.

Així doncs, monjos, és la recta opinió allò que va en primer lloc. I com, monjos, va la recta opinió en primer lloc? Doncs, monjos, en aquell que té recta opinió, la opinió incorrecta és derrotada i, amb ella, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa de les opinions errònies, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies a la recta opinió arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recte propòsit, el propòsit incorrecte és derrotat i, amb ell, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa del propòsit incorrecte, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies al recte propòsit arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recta paraula, la paraula incorrecta és derrotada i, amb ella, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa de la paraula incorrecta, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies a la recta paraula arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recta conducta, la conducta incorrecta és derrotada i, amb ella, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa de la conducta incorrecta, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies a la recta conducta arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recte manteniment, el manteniment incorrecte és derrotat i, amb ell, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa del manteniment incorrecte, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies al recte manteniment arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recte esforç, l’esforç incorrecte és derrotat i, amb ell, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa de l’esforç incorrecte, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies al recte esforç arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recta atenció, l’atenció incorrecta és derrotada i, amb ella, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa de l’atenció incorrecta, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies a la recta atenció arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recta concentració, la concentració incorrecta és derrotada i, amb ella, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa de la concentració incorrecta, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies a la recta concentració arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recte coneixement, el coneixement incorrecte és derrotat i, amb ell, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa del coneixement incorrecte, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies al recte coneixement arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recte alliberament, l’alliberament incorrecte és derrotat i, amb ell, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa de l’alliberament incorrecte, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies al recte alliberament arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

En aquell que té recta concentració, la concentració incorrecta és derrotada i, amb ella, les múltiples coses males i perjudicials que s’originen a causa de la concentració incorrecta, mentre que les múltiples coses beneficioses que s’originen gràcies a la recta concentració arriben a la plenitud del seu desenvolupament.

De manera que, monjos, hi ha vint factors per part d’allò beneficiós i altre vint per part d’allò perjudicial. L’ensenyança dels quaranta grans factors està en moviment i no hi ha asceta, braman, déu, Māra, brahmā, ni ningú al mon que pugui parar-lo.

Monjos, a qualsevol asceta o braman que pensés que aquesta ensenyança dels quaranta grans factors mereix ser reprovada o desestimada, se li poden fer aquí mateix deu objeccions basades en les seves pròpies asseveracions que no legitimen la seva reprovació.

Si aquest respectable senyor reprova la recta opinió, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans d’opinió incorrecta.

Si aquest respectable senyor reprova el recte propòsit, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans de propòsit incorrecte.

Si aquest respectable senyor reprova la recta paraula, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans de paraula incorrecta.

Si aquest respectable senyor reprova la recta conducta, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans de conducta incorrecta.

Si aquest respectable senyor reprova el recte manteniment, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans de manteniment incorrecte.

Si aquest respectable senyor reprova el recte esforç, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans d’esforç incorrecte.

Si aquest respectable senyor reprova la recta atenció, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans d’atenció incorrecta.

Si aquest respectable senyor reprova la recta concentració, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans de concentració incorrecta.

Si aquest respectable senyor reprova el recte coneixement, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans de coneixement incorrecte.

Si aquest respectable senyor reprova el recte alliberament, llavors aquest respectable senyor està honorant, aquest respectable senyor està elogiant els ascetes i bramans d’alliberament incorrecte.

Monjos, a qualsevol asceta o braman que pensés que aquesta ensenyança dels quaranta grans factors mereix ser reprovada o desestimada, se li poden fer aquí mateix aquestes deu objeccions basades en les seves pròpies asseveracions que no legitimen la seva reprovació.

Monjos, ni tan sols Vassa i Bhañña, els de Okkala, partidaris de les doctrines de la no causalitat, no acció, no existència, pensarien que l’ensenyança dels quaranta grans factors mereix ser reprovada o desestimada. I per què?, doncs per por a ser censurats, represos i criticats.

Així va parlar el Benaventurat i els monjos gaudiren i es complagueren amb les seves paraules.