Majjhima Nikāya

125. Sermó sobre les fases de l’ensinistrament

Així ho he escoltat. En una ocasió, el Benaventurat residia a Rājagaha, al boscatge de bambús , al santuari dels esquirols. En aquella ocasió el novici Aciravata residia a una cabana al bosc. El príncep Jayasena, fent un passeig, fou a on estava el novici Aciravata, se li apropà i intercanvià salutacions amb ell.

Acabada aquella conversa amigable i cortesa, s’assegué a un costat. Quan fou assegut, el príncep Jayasena li digué:

—Mestre Aggivessana, he escoltat això: El monjo que roman diligent, fervorós i resolt podrà assolir la unificació de la ment.

—Així és príncep, així és: el monjo que roman diligent, fervorós i resolt podrà assolir la unificació de la ment.

Seria profitós que el mestre Aggivessana em prediqués l’Ensenyança tal i com la ha escoltat i après.

—Príncep, no soc capaç de predicar-te l’Ensenyança tal i com la he escoltat i après. Si ho fes i no entenguessis el significat d’allò que dic, em sentiria insatisfet i contrariat.

—Que el mestre Aggivessana em prediqui l’Ensenyança tal i com la ha escoltat i aprés. Si ho fa, potser entengui el significat de les seves paraules.

—Príncep, et predicaré l’Ensenyança tal i com la he escoltat i aprés. Si entens el significat d’allò que dic, meravellós, però si no, et quedaràs tal com estàs i no em preguntaràs més.

—Que el mestre Aggivessana em prediqui l’Ensenyança tal i com la ha escoltat i aprés. Si entenc el significat de les seves paraules, meravellós, però si no, em quedaré com estic i no li preguntaré més.

Llavors, el novici Acivarata predicà l’Ensenyança al príncep Jayasena tal i com la havia escoltat i après. Quan acabà, el príncep Jayasena digué al novici Acivarata:

—És impossible, Mestre Aggivessana, és inversemblant que un monjo, romanent diligent, fervorós i resolt pugui assolir la unificació de la ment.

Dit això, el príncep Jayasena s’aixecà del seu seient i marxà.

Poc després de que marxés el príncep Jayasena, el novici Acivarata fou a on estava el Benaventurat, se li apropà, li oferí els seus respectes i s’assegué a un costat. Quan fou assegut, el novici Acivarata li explicà tota la conversa que havia tingut amb el príncep Jayasena. Quan acabà, el Benaventurat li parlà així:

—Què es pot esperar, Aggivessana, del príncep Jayasena? Ell viu enmig del desig dels sentits, entregant-se al desig dels sentits, devorat per pensaments de desig dels sentits, consumit per l’ardor del desig dels sentits, buscant incansablement el plaer dels sentits, i, per tant, és impossible que conegui, vegi o experimenti allò que s’ha de conèixer mitjançant la renunciació, veure’s mitjançant la renunciació, assolir-se mitjançant la renunciació i experimentar-se mitjançant la renunciació.

Imagina, Aggivessana, dos elefants, cavalls o bous domesticables ben domats i ben ensinistrats, i dos elefants, cavalls o bous domesticables sense domar ni ensinistrar. Què et sembla, Aggivessana, els dos elefants, cavalls o bous domesticables ben domats i ben ensinistrats, havent estat domats, arribaran a comportar-se com animals domèstics, assoliran el nivell dels animals domèstics?

—Si, venerable senyor.

—I els dos elefants, cavalls o bous domesticables sense domar ni ensinistrar, al no haver estat domats, arribaran a comportar-se com animals domesticats, assoliran el nivell dels animals domèstics?

—No venerable senyor.

—De la mateixa manera, Aggivessana, si el príncep Jayasena viu enmig del desig dels sentits, entregant-se al desig dels sentits, devorat per pensaments de desig dels sentits, consumit per l’ardor del desig dels sentits i buscant incansablement el plaer dels sentits, és impossible que conegui, vegi o experimenti allò que s’ha de conèixer mitjançant la renunciació, veure’s mitjançant la renunciació, assolir-se mitjançant la renunciació i experimentar-se mitjançant la renunciació.

Imagina, Aggivessana, una gran muntanya propera a un poble o ciutat, i dos amics d’aquest poble o ciutat que junts es dirigeixen a la muntanya. Havent arribat a ella, un dels amics es queda al peu de la muntanya i l’altre puja fins el cim. Llavors, el que està al peu de la muntanya diu al que ha pujat al cim:

—Amic, què és allò que veus des del cim de la muntanya?

I el que està al cim contesta:

—Amic, des del cim de la muntanya veig parcs, arbredes, praderies i llacs meravellosos.

I el que està al peu de la muntanya li diu:

—Amic, és impossible, és inversemblant que des del cim puguis veure parcs, arbredes, praderies i llacs meravellosos.

Llavors el que estava al cim baixa fins el peu i, prenent per la mà al seu amic, l’ajuda a pujat fins el cim. Després de deixar-lo recobrar l’alè li pregunta:

—Amic, què veus ara des del cim de la muntanya?

I l’altre contesta:

—Amic, des del cim de la muntanya, ara veig parcs, arbredes, praderies i llacs meravellosos.

I l’altre li diu:

—Amic, fa un moment t’he sentit dir: Amic, és impossible, és inversemblant que des del cim puguis veure parcs, arbredes, praderies i llacs meravellosos, però ara entenc que dius: Amic, des del cim de la muntanya, ara veig parcs, arbredes, praderies i llacs meravellosos.

I ell li contesta:

—Amic, això era perquè aquesta gran muntanya m’impedia veure allò que s’ha de veure.

—Aggivessana, de la mateixa manera i inclús més, el príncep Jayasena està obstruït, impedit, obcecat i cobert per una massa d’ignorància. O sigui que si el príncep Jayasena viu enmig del desig dels sentits, entregant-se al desig dels sentits, devorat per pensaments de desig dels sentits, consumit per l’ardor del desig dels sentits i buscant incansablement el plaer dels sentits, és impossible que conegui, vegi o experimenti allò que s’ha de conèixer mitjançant la renunciació, veure’s mitjançant la renunciació, assolir-se mitjançant la renunciació i experimentar-se mitjançant la renunciació.

Aggivessana, si li haguessis explicat espontàniament aquests dos símils al príncep Jayasena, t’hauries guanyat la seva confiança i confiadament, hagués posat la seva confiança en tu.

—Venerable senyor, com li podia explicar aquests dos símils si els explica ara espontàniament el Benaventurat i mai abans havien estat escoltats?

—Imagina, Aggivessana, un noble rei ungit que ordena a un caçador d’elefants:

Bon caçador d’elefants, munta en l’elefant del rei, internat a la selva dels elefants i quan vegis un elefant selvàtic, lliga’l pel coll a l’elefant del rei, i, Aggivessana, el caçador d’elefants contesta: Si, senyor, munta en l’elefant del rei, s’interna a la selva dels elefants i, quan veu un elefant selvàtic, el lliga pel coll a l’elefant del rei i d’aquesta manera l’elefant del rei condueix a l’elefant selvàtic cap a camp obert. Així, Aggivessana, arriba l’elefant del bosc a camp obert. Però, Aggivessana, l’elefant selvàtic segueix tenint estimació per la selva dels elefants. El caçador d’elefants comunica al noble rei ungit que l’elefant ha arribat a camp obert. Llavors el rei ordena al domador d’elefants:

—Vine, bon domador d’elefants, i domestica l’elefant selvàtic. Tempera els modes propis de la selva, tempera els instints i inclinacions propis de la selva, tempera l’angoixa, la insatisfacció i l’excitació per haver deixat la selva, fent que gaudeixi de lo urbà i habituant-lo als modes dels homes.

I, Aggivessana, el domador d’elefants, després de contestar: Si, senyor al rei, clava un gran pal al terra, i lligant l’elefant selvàtic a ell pel coll, tempera els modes propis de la selva, tempera els instints i inclinacions propis de la selva, tempera l’angoixa, la insatisfacció i l’excitació per haver deixat la selva, fent que gaudeixi de lo urbà i habituant-lo als modes dels homes.

Per fer-ho, el domador d’elefants, li diu paraules amistoses, agradables a l’oïda, afables, que van al cor, corteses, estimades i desitjades per molts. Per això, Aggivessana, l’elefant selvàtic, a l’escoltar del domador d’elefants paraules amistoses, agradables a l’oïda, afables, que van al cor, corteses, estimades i desitjades per molts, l’escolta, li para atenció i aguditza la intel·ligència per comprendre. Després, el domador d’elefants li dona fullam i aigua.

Aggivessana, quan l’elefant selvàtic accepta del domador d’elefants el fullam i l’aigua, aquest sap: L’elefant del rei sobreviurà. Després, el domador d’elefants li fa fer una altra cosa: Agafa-ho, deixa-ho anar.

Llavors, Aggivessana, quan l’elefant del rei és dòcil i obeeix les ordres del domador d’elefants de prendre i deixar d’anar, aquest li fa fer una altra cosa:

Aixeca’t, assenta’t.

Aggivessana, quan l’elefant del rei és dòcil i obeeix les ordres del domador d’elefants aixeca’t i assenta’t, llavors aquest li fa fer una altra cosa, és a dir, allò que es coneix com impertorbabilitat: lliga un gran escut a la trompa de l’elefant, un home amb una llança a la mà se li assenta al clatell, altres homes amb llances a les mans el rodegen completament i el domador d’elefants es situa davant d’ell amb una gran llança a la mà. Quan l’elefant està practicant la impertorbabilitat no mou ni les potes de davant ni les de darrera, tampoc mou la part davantera ni la del darrera del cos, ni el cap, ni les orelles, ni els ullals, ni la cua ni la trompa.

L’elefant del rei sap suportar els cops de llances, espases, fletxes i altres armes, també suporta l’ensordidor so de timbals, tambors, trompetes i tam-tams. Lliure de tot vici i sense cap defecte, és digne d’un rei, propi d’un rei i es considera part integrant de la sobirania reial.

De la mateixa manera, Aggivessana, heus aquí que un Tathāgata apareix al mon, sant, completament il·luminat, perfecte de saber i bona conducta, ben encaminat, coneixedor de l’univers, insuperable guia dels éssers humans per ensinistrar, mestre de déus i homes, il·luminat, benaventurat.

Aquest, havent experimentat per si mateix amb coneixement superior, dona a conèixer aquest mon amb les seves divinitats, les seves Māra i Brahmā, a aquesta humanitat amb els seu ascetes i bramans, amb els seus governants i plebeus. Ell exposa l’Ensenyança que és bona en el seu principi, bona en la seva meitat i bona en la seva fi, tant en la lletra com en l’esperit, ell proclama la vida de santedat assolida en la seva integritat i completament pura.

Un cap de família o el fill d’un cap de família o algú nascut en qualsevol altre clan escolta l’Ensenyança. A l’escoltar-la, neix en ell la confiança en el Transcendent. Dotat d’aquesta confiança que ha nascut en ell, reflexiona així: La vida està plena de destorbs i impureses. La vida sense llar és a l’aire lliure. No és fàcil, vivint a una llar, practicar la vida de santedat a la seva màxima integritat i completament pura fins el final, brillant com la mareperla. I si em tallés cabells i barba, em col·loqués l’hàbit ataronjat i deixés la llar per a sortir a la vida sense llar?

I al cap de poc temps, alliberat de tots els seus bens, siguin molts o pocs, i alliberat dels seus parents, siguin molts o pocs, tallant-se els cabells i la barba, i col·locant-se l’hàbit ataronjat, dona el pas de la vida a la llar a la vida sense llar.

Així, Aggivessana, el Noble Deixeble surt a camp obert, Però, Aggivessana, déus i homes tenen estimació per les cinc sogues dels plaers dels sentits.

Després el Tathāgata continua la seva educació: Vine monjo, sigues virtuós i controlat seguint la regla monàstica, viu en un lloc adequat, sigues perfecte de conducta, tingues molt en compte el perill d’inclús les faltes més lleus i, havent acceptat els preceptes de la Disciplina, practica’ls.

Aggivessana, quan el Noble Deixeble és virtuós i controlat seguint la regla monàstica, viu en un lloc adequat, és perfecte de conducta, té molt en compte el perill d’inclús les faltes més lleus i, havent acceptat els preceptes de la pràctica, els practica, llavors el Tathāgata continua la seva educació: Vine monjo, vigila les portes de les teves facultats. Quan vegis una forma amb la vista no t’aferris ni a les seves característiques ni als seus detalls, ja que, si vius amb una facultat visual descontrolada, et poden envair estats mentals perjudicials o nocius d’aflicció i avidesa; practicant el control, protegeix la facultat visual i dedica’t a controlar la facultat visual. Quan escoltis un so amb l’oïda no t’aferris ni a les seves característiques ni als seus detalls, ja que, si vius amb una facultat auditiva descontrolada, et poden envair estats mentals perjudicials o nocius d’aflicció i avidesa; practicant el control, protegeix la facultat auditiva i dedica’t a controlar la facultat auditiva. Quan oloris una olor amb l’olfacte no t’aferris ni a les seves característiques ni als seus detalls, ja que, si vius amb una facultat olfactiva descontrolada, et poden envair estats mentals perjudicials o nocius d’aflicció i avidesa; practicant el control, protegeix la facultat olfactiva i dedica’t a controlar la facultat olfactiva. Quan gustis un sabor amb el gust no t’aferris ni a les seves característiques ni als seus detalls, ja que, si vius amb una facultat gustativa descontrolada, et poden envair estats mentals perjudicials o nocius d’aflicció i avidesa; practicant el control, protegeix la facultat gustativa i dedica’t a controlar la facultat gustativa. Quan toquis quelcom tàctil amb el tacte no t’aferris ni a les seves característiques ni als seus detalls, ja que, si vius amb una facultat tàctil descontrolada, et poden envair estats mentals perjudicials o nocius d’aflicció i avidesa; practicant el control, protegeix la facultat tàctil i dedica’t a controlar la facultat tàctil. Quan tinguis consciència d’un pensament amb la ment no t’aferris ni a les seves característiques ni als seus detalls, ja que, si vius amb una facultat mental descontrolada, et poden envair estats mentals perjudicials o nocius d’aflicció i avidesa; practicant el control, protegeix la facultat mental i dedica’t a controlar la facultat mental.

Aggivessana, quan el Noble Deixeble vigila l’entrada de les seves facultats, el Tathāgata continua la seva educació: Vine monjo, sigues moderat en el menjar.

Atenent acertadament, fes ús del menjar no per divertir-te, ni per gola, ni per ser bell o atractiu sinó únicament per conservar i mantenir aquest cos, per acabar amb les molèsties i afavorir la vida de santedat, pensant: Així acabaré amb les sensacions anteriors sense generar altres noves i subsistiré sense taca i tranquil·lament.

Aggivessana, quan el Noble Deixeble és moderat en el menjar, el Tathāgata continua la seva educació: Vine monjo, mantingues la ment alerta. Durant el dia, ja sia caminant d’aquí cap allà, ja sia quan estiguis assegut, neteja la ment d’estats obstructius. Durant el primer terç de la nit, ja sia caminant d’aquí cap allà, ja sia quan estiguis assegut, neteja la ment d’estats obstructius. En el segon terç de la nit, estira’t sobre el costat dret en la postura del lleó, amb una cama sobre l’altra, atent i lúcid, havent determinat la hora en la qual t’has d’aixecar.

Durant l’últim terç de la nit, després d’aixecar-te, ja sia caminant d’aquí cap allà, ja sia quan estiguis assegut, neteja la ment d’estats obstructius.

Aggivessana, quan el Noble Deixeble manté la ment alerta, el Tathāgata continua la seva educació: Vine, monjo, roman atent i lúcid. Actua amb plena lucidesa en tot el que facis, ja sia anant o venint, ja sia mirant endavant o mirant al teu entorn, ja sia encongint-te o estirant-te, ja sia portant el mantell, el bol i el mantell, ja sia menjant, bevent, masticant, assaborint, ja sia defecant o orinant, ja sia caminant, dempeus, assegut, dormit, despert, parlant o en silenci, actua amb plena lucidesa.

Aggivessana, quan el Noble Deixeble roman atent i lúcid, el Tathāgata continua la seva educació: Vine, monjo, instal·la’t en un lloc de residència aïllat, un bosc, el peu d’un arbre, una colina, un barranc, una cova de muntanya, un cementiri, una selva, a cel obert, en un gruix de palla.

El Noble Deixeble s’instal·la en un lloc de residència aïllat, un bosc, el peu d’un arbre, una colina, un barranc, una cova de muntanya, un cementiri, una selva, a cel obert, en un gruix de palla. Allà, de tornada de recol·lectar el menjar que li ofereixen, després d’haver menjat, s’asseu amb les cames creuades, posa el cos alçat i enfoca l’atenció entorn de la seva boca.

Renunciant a la cobdícia per allò mundà, roman amb una ment lliure de cobdícia, netejant-se la ment de cobdícia.

Renunciant a l’odi i a la malevolència, roman amb una ment lliure d’odi i de malevolència, netejant-se la ment d’odi i malevolència, viu benèvol i amb compassió cap a tots els éssers vius.

Renunciant a la mandra i apatia, roman lliure de mandra i apatia, amb la ment aclarida, lúcid i atent, netejant-se la ment de mandra i apatia.

Renunciant al desassossec i a l’ansietat, roman seré, amb pau interior a la ment, netejant-se la ment de desassossec i ansietat.

Renunciant al dubte, va més enllà del dubte, sense confusions sobre allò que és profitós, netejant-se la ment de dubte.

Renunciant a aquests cinc impediments, impureses de la ment que menyscaben la saviesa, roman contemplant el cos en el cos, fervorós, lúcid i atent, rebutjant la cobdícia i l’aflicció d’allò que és mundà. Roman contemplant les sensacions en les sensacions, fervorós, lúcid i atent, rebutjant la cobdícia i l’aflicció d’allò que és mundà. Roman contemplant la ment en la ment, fervorós, lúcid i atent, rebutjant la cobdícia i l’aflicció d’allò que és mundà. Roman contemplant els objectes mentals en els objectes mentals, fervorós, lúcid i atent, rebutjant la cobdícia i l’aflicció d’allò que és mundà.

Aggivessana, així com un domador d’elefants clava un gran pal al terra, i lligant l’elefant selvàtic a ell pel coll, tempera els modes propis de la selva, tempera els instints i inclinacions propis de la selva, tempera l’angoixa, la insatisfacció i l’excitació per haver deixat la selva, fent que gaudeixi de lo urbà i habituant-lo als modes dels homes, de la mateixa manera, aquests quatre fonaments de l’atenció lliguen la ment del Noble Deixeble per a temperar els modes propis de la vida de la llar, per a temperar l’angoixa, la insatisfacció i l’excitació per haver deixat la vida sense llar i així assolir la veritat i la realització del Nibbāna.

Llavors el Tathāgata continua la seva educació: Vine, monjo, roman contemplant el cos en el cos però sense aplicar la ment a pensaments relatius al cos, roman contemplant les sensacions en les sensacions però sense aplicar la ment a pensaments relatius a les sensacions, roman contemplant la ment en la ment però sense aplicar la ment a pensaments relatius a la ment, roman contemplant els objectes mentals en els objectes mentals però sense aplicar la ment a pensaments relatius als objectes mentals. A l’acabar la ideació i la reflexió, el monjo assoleix i roman en la segona abstracció meditativa, en la qual hi ha goig i felicitat nascuts de la concentració, està lliure d’ideació i reflexió, i va acompanyada d’unificació de la ment i serenitat interior.

Després, a l’esvair-se el goig, el monjo roman equànime, atent i lúcid, experimentant amb el cos aquell estat de felicitat que els Nobles anomenen:

Viure feliç, atent i equànime, amb el qual assoleix i roman en la tercera abstracció meditativa.

Llavors, al renunciar al plaer, al renunciar al dolor, i prèvia desaparició de l’alegria i l’aflicció, el monjo assoleix i roman en la quarta abstracció meditativa, sense dolor ni plaer, completament purificada per l’atenció i l’equanimitat.

Llavors, amb la seva ment així concentrada, completament purificada, nítida, irreprotxable, lliure d’impureses, mal·leable, disposada per l’acció, equilibrada, immutable, el monjo dirigeix la ment cap el coneixement i record de les seves vides anteriors. Recorda les seves múltiples vides anteriors, és a dir, un naixement, dos, tres, quatre, cinc, deu, vint, trenta, quaranta, cinquanta, cent, mil, cent mil naixements, molts cicles còsmics de contracció, molts cicles còsmics d’expansió, molts cicles còsmics de contracció i d’expansió: Allà, aquell era el seu nom, aquella era la seva família, aquella era la seva aparença, aquell era el seu aliment, així va experimentar plaer i dolor, tant va durar la seva vida, allà va morir i en una altra part va reaparèixer, allà, aquell era el seu nom, aquella era la seva família, aquella era la seva aparença, aquell era el seu aliment, així va experimentar plaer i dolor, tant va durar la seva vida, allà va morir i aquí va reaparèixer.

Així el monjo recorda les seves múltiples vides anteriors amb les seves característiques i detalls.

Després, amb la ment així concentrada, completament purificada, nítida, irreprotxable, lliure d’impureses, mal·leable, disposada per l’acció, equilibrada, immutable, el monjo dirigeix la ment cap el coneixement del nàixer i morir dels éssers. Amb l’ull diví purificat, que va més enllà de lo humà, el monjo veu a éssers morint i reapareixent, coneix els éssers inferiors, superiors, bells, lletjos, afortunats, desafortunats segons les seves accions anteriors i sap: Certament, els éssers de mala conducta corporal, de mala conducta verbal, de mala conducta mental, que insulten els Nobles, que sostenen concepcions errònies, les accions dels quals es deriven de concepcions errònies, després de la mort i descomposició del cos reapareixen a la perdició, en un mal destí, a llocs de sofriment, als inferns. Però aquells éssers de bona conducta corporal, de bona conducta verbal, de bona conducta mental, que no insulten els Nobles, que sostenen concepcions vertaderes, les accions dels quals es deriven de concepcions vertaderes, després de la mort i descomposició del cos reapareixen en un bon destí, en algun mon celestial.

Així, amb l’ull diví purificat que va més enllà de lo humà, el monjo veu els éssers morint i reapareixent, coneix els éssers inferiors, superiors, bells, lletjos, afortunats, desafortunats i sap que renaixen segons les seves accions anteriors.

Després, amb la ment així concentrada, completament purificada, nítida, irreprotxable, lliure d’impureses, mal·leable, disposada per l’acció, equilibrada, immutable, el monjo dirigeix la ment cap el coneixement de l’aniquilació de les corrupcions.

El monjo sap tal i com és: Això és el sofriment, sap tal i com és: Aquest és l’origen del sofriment, sap tal i com és: Aquest és l’acabament del sofriment, sap tal i com és: Aquest és el camí que condueix cap a l’acabament del sofriment; sap tal i com són: Aquestes són les corrupcions, sap tal i com és: Aquest és l’origen de les corrupcions, sap tal i com és: Aquest és l’acabament de les corrupcions, sap tal i com és: Aquest és el camí cap a l’acabament de les corrupcions.

Quan el monjo sap i veu així, la seva ment queda alliberada de la corrupció del desig dels sentits, la seva ment queda alliberada de la corrupció de l’esdevenir, la seva ment queda alliberada de la corrupció de la ignorància. Quan el monjo queda alliberat, sap que està alliberat i sap: Aniquilat el renàixer, complida la vida de santedat, realitzat allò que s’havia de realitzar, ja no hi ha més esdevenir.

Aquest monjo suporta el fred, la calor, la fam, la set, el contacte amb mosques, mosquits, vent, sol i rèptils; suporta formes de parlar que són hostils i inoportunes; suporta pacientment quan sorgeixen sensacions corporals doloroses, penetrants, agudes, punxants, desagradables, displicents, mortals.

Lliure de tota passió, odi, ofuscació i sense corrupció alguna, és mereixedor d’ofrenes, de hospitalitat i de presents, digne de reverencies, incomparable terreny de mèrit pel mon.

Aggivessana, si l’elefant del rei mor en la seva vellesa, maduresa o joventut sense domar i sense ensinistrar es considera que ha mort sense ensinistrar. De la mateixa manera, Aggivessana, si un monjo, de molta, mitjana o poca antiguitat mor sense aniquilar les seves corrupcions, es considera que ha mort sense ensinistrar.

Aggivessana, si l’elefant del rei mor en la seva vellesa, maduresa o joventut ben domat i ben ensinistrat es considera que ha mort ensinistrat. De la mateixa manera, Aggivessana, si un monjo, de molta, mitjana o poca antiguitat mor havent aniquilat les seves corrupcions, es considera que ha mort ensinistrat.

Així va parlar el Benaventurat i els monjos gaudiren i es complagueren amb les seves paraules.