Majjhima Nikāya

141. Sermó en el que s’exposen les veritats

Així ho he escoltat. En una ocasió, el Benaventurat residia a Vārāṇasi (Benarés), a Isipatana, al parc dels cérvols. Allà, el Benaventurat es dirigí als monjos dient:

—Monjos.

—Venerable senyor—respongueren els monjos al Benaventurat, i quest els digué així:

—Monjos, el Tathāgata, sant i completament il·luminat, a Vārāṇasi (Benarés), a Isipatana, al parc dels cérvols, posà a rodar la suprema roda de l’Ensenyança que cap asceta, o braman, o déu, o Māra, o Brahmā, ni ningú en el mon pot parar. És a dir, la promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de les Quatre Nobles Veritats.

Quines quatre?, doncs la promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de la Noble Veritat del Sofriment. La promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de la Noble Veritat de l’Origen del Sofriment. La promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de la Noble Veritat de la Fi del Sofriment. La promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de la Noble Veritat del Camí que condueix a la fi del Sofriment.

Monjos, el Tathāgata, sant i completament il·luminat, a Vārāṇasi (Benarés), a Isipatana, al parc dels cérvols, posà a rodar la suprema roda de l’Ensenyança que cap asceta, o braman, o déu, o Māra, o Brahmā, ni ningú en el mon pot parar. És a dir, la promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de les Quatre Nobles Veritats.

Monjos, relacioneu-vos amb Sāriputta i Moggallāna, freqüenteu la companyia de Sāriputta i Moggallāna; són monjos savis i acollidors pels qui porten la vida de santedat.

Monjos, Sāriputta és com una mare, Moggallāna és com una llevadora.

Monjos, Sāriputta us guiarà fins el fruit dels qui entren en el corrent.

Moggallāna fins el màxim bé. Monjos, Sāriputta està capacitat per a promulgar, predicar, definir, establir, descobrir, exposar i explicar amb profusió les Quatre Nobles Veritats.

Així parlà el Benaventurat i, havent parlat, el Ben Encaminat s’aixecà del seu seient i es dirigí a la seva morada.

No molt després de la marxa del Benaventurat, el venerable Sāriputta es dirigí als monjos dient:

—Amics monjos.

—Amic—respongueren els monjos al venerable Sāriputta. I aquest els digué així:

—Amics, el Tathagāta, sant i completament il·luminat, a Vārāṇasi (Benarés), a Isipatana, al parc dels cérvols, posà a rodar la suprema roda de l’Ensenyança que cap asceta, o braman, o déu, o Māra, o Brahmā, ni ningú al mon pot parar.

És a dir, la promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de la Noble Veritat del Sofriment. La promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de la Noble Veritat de l’Origen del Sofriment. La promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de la Noble Veritat de la Fi del Sofriment. La promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de la Noble Veritat del Camí que condueix a la fi del Sofriment.

I quina és, amics, la Noble Veritat del Sofriment? Doncs nàixer és sofrir, envellir és sofrir, morir és sofrir; la pena, el lament, el dolor, l’aflicció, la tribulació són sofriment; no assolir allò que es desitja és sofriment, en una paraula, els cinc agregats de l’aferrament són sofriment.

Què és, amics, nàixer? És el sorgir de tota classe d’éssers en els diversos ordres de l’existència, l’acte de tornar a l’existència, la concepció, el desenvolupament de l’ésser, la concreció dels agregats de l’aferrament, la consecució de les funcions sensorials. A això, amics, s’anomena nàixer.

Què és, amics, envellir? És la decadència i caducitat de tota classe d’éssers en els diversos ordres de l’existència, al caure les dents, encanudir-se el cabell, arrugar-se la pell, flaquejar les forces, perdre les facultats. A això, amics, s’anomena envellir.

Què és, amics, morir? És el desaparèixer i esvair-se de tota classe d’éssers en els diversos ordres de l’existència, la seva destrucció, ruïna i mort, la consumació del temps de la seva vida, la disgregació dels agregats de l’aferrament, el desfer-se del cos, l’esgotament de les forces vitals. A això, amics, s’anomena morir.

Què és, amics, la pena? Doncs, amics, és la pesantor produïda per qualsevol pèrdua o desgracia, el pesar, la tristesa i el desconsol íntim. A això, amics, s’anomena pena.

Què és, amics, el lament? Doncs, amics, és la queixa i la lamentació del que sofreix qualsevol pèrdua o desgracia, l’acte de queixar-se i lamentar-se, l’estat de queixa i lamentació. A això, amics, s’anomena lament.

Què és, amic, el dolor? Doncs, amics, el dolor corporal, el malestar corporal, les sensacions doloroses i molestes derivades del contacte corporal. A això, amics, s’anomena dolor.

Què és, amics, l’aflicció? Doncs, amics, el dolor mental, el malestar mental, les sensacions doloroses i molestes derivades del contacte de la ment. A això, amics, s’anomena aflicció.

Què és, amics, la tribulació? Doncs, amics, l’angoixa i la inquietud produïdes per qualsevol pèrdua o desgracia, l’estat d’angoixa i inquietud. A això, amics, s’anomena tribulació.

I el sofriment de no assolir allò que es desitja, què és, amics? Amics, als éssers sotmesos al naixement, els sorgeix el desig següent: Tant de bo que no fóssim sotmesos al naixement, tant de bo no arribéssim a nàixer!. Però això no és compleix desitjant-ho, i el no assolir allò que es desitja, això és sofriment.

Amics, als éssers sotmesos l’envelliment, els sorgeix el desig següent: Tant de bo que no fóssim sotmesos l’envelliment, tant de bo no arribéssim a envellir!. Però això no és compleix desitjant-ho, i el no assolir allò que es desitja, això és sofriment. Amics, als éssers sotmesos a la malaltia, els sorgeix el desig següent:

Tant de bo que no fóssim sotmesos a la malaltia, tant de bo no arribéssim a emmalaltir!. Però això no és compleix desitjant-ho, i el no assolir allò que es desitja, això és sofriment. Amics, als éssers sotmesos a la mort, els sorgeix el desig següent: Tant de bo que no fóssim sotmesos a la mort, tant de bo no arribéssim a morir!. Però això no és compleix desitjant-ho, i el no assolir allò que es desitja, això és sofriment. Amics, als éssers sotmesos a la pena, els sorgeix el desig següent: Tant de bo que no fóssim sotmesos a la pena, tant de bo no arribéssim a tenir pena!. Però això no és compleix desitjant-ho, i el no assolir allò que es desitja, això és sofriment. Amics, als éssers sotmesos al lament, els sorgeix el desig següent: Tant de bo que no fóssim sotmesos al lament, tant de bo no arribéssim a tenir lament!. Però això no és compleix desitjant-ho, i el no assolir allò que es desitja, això és sofriment. Amics, als éssers sotmesos al dolor, els sorgeix el desig següent: Tant de bo que no fóssim sotmesos al dolor, tant de bo no arribéssim a tenir dolor!. Però això no és compleix desitjant-ho, i el no assolir allò que es desitja, això és sofriment. Amics, als éssers sotmesos a l’aflicció, els sorgeix el desig següent: Tant de bo que no fóssim sotmesos a l’aflicció, tant de bo no arribéssim a tenir aflicció!. Però això no és compleix desitjant-ho, i el no assolir allò que es desitja, això és sofriment. Amics, als éssers sotmesos a la tribulació, els sorgeix el desig següent: Tant de bo que no fóssim sotmesos a la tribulació, tant de bo no arribéssim a tenir tribulació!. Però això no és compleix desitjant-ho, i el no assolir allò que es desitja, això és sofriment.

Quins són, amics, els cinc agregats de l’aferrament que en definitiva, constitueixen el sofriment? Doncs són: l’agregat de l’aferrament de la forma material, l’agregat de l’aferrament de la sensació, l’agregat de l’aferrament de la percepció, l’agregat de l’aferrament de les composicions mentals, l’agregat de l’aferrament de la consciència. A aquests, amics, se’ls anomena els cinc agregats de l’aferrament que, en definitiva, constitueixen el sofriment.

A això, amics, s’anomena la Noble Veritat del Sofriment.

I quina és, amics, la Noble Veritat de l’Origen del Sofriment? És el desig que produeix la repetició de les existències, que comporta goig i passió, i gaudeix amb això i allò, és a dir: el desig dels sentits, el desig d’existir i el desig de no existir.

A això, amics, s’anomena la Noble Veritat de l’Origen del Sofriment.

I quina és, amics, la Noble Veritat de la Fi del Sofriment? És el complert cessar i desapassionar-se del desig, abandonar-lo, separar-se d’ell, alliberar-se i desprendre’s d’ell.

A això, amics, s’anomena la Noble Veritat de la Fi del Sofriment.

I quina és, amics, la Noble Veritat del Camí que condueix a la fi del sofriment? És precisament el Noble Òctuple Sender, o sigui: la recta opinió, el recte propòsit, la recta paraula, la recta conducta, el recte sosteniment, el recte esforç, la recta atenció i la recta concentració.

Què és, amics, la recta opinió? Doncs, amics, conèixer el sofriment, conèixer l’origen del sofriment, conèixer la fi del sofriment i conèixer el camí que condueix cap a la fi del sofriment. A això, amics, s’anomena la recta opinió.

Què és, amics, el recte propòsit? El propòsit de renunciació, el propòsit lliure de malevolència i el propòsit lliure de crueltat. A això, amics, s’anomena, el recte propòsit.

Què és, amics, la recta paraula? Abstenir-se de mentir, abstenir-se de parla maliciosament, abstenir-se de parlar grollerament i abstenir-se de parlar frívolament. A això, amics, s’anomena la recta paraula.

Què és, amics, la recta conducta? Abstenir-se de matar éssers vius, abstenir-se de prendre allò que no se’ns és donat, abstenir-se de mala conducta en allò relatiu als plaers dels sentits. A això, amics, s’anomena la recta conducta.

Què és, amics, el recte sosteniment? Heus aquí, amics, que un Noble Deixeble, havent renunciat al sosteniment incorrecte, es guanya la vida mitjançant el recte sosteniment. A això, amics, s’anomena el recte sosteniment.

Què és, amics, el recte esforç? Heus aquí, amics, que un monjo procura impedir que sorgeixin estats dolents i perjudicials no sorgits, s’esforça, desplega la seva energia, aguditza la ment i persevera; procura fomentar la renuncia als estats dolents i perjudicials sorgits, s’esforça, desplega la seva energia, aguditza la ment i persevera; procura que sorgeixin estats beneficiosos no sorgits, s’esforça, desplega la seva energia, aguditza la ment i persevera; procura mantenir, conservar, clarificar, fomentar, desenvolupar plenament, cultivar i portar a la seva perfecció els estats beneficiosos sorgits. A això, amics, s’anomena el recte esforç.

Què és, amics, la recta atenció? Heus aquí, amics, que un monjo roman contemplant el cos en el cos, fervorós, lúcid i atent, rebutjant la cobdícia i l’aflicció d’allò mundà, contemplant les sensacions en les sensacions, fervorós, lúcid i atent, rebutjant la cobdícia i l’aflicció d’allò mundà, contemplant la ment en la ment, fervorós, lúcid i atent, rebutjant la cobdícia i l’aflicció d’allò mundà, contemplant els objectes mentals en els objectes mentals, fervorós, lúcid i atent, rebutjant la cobdícia i l’aflicció d’allò mundà. A això, amics, s’anomena la recta atenció.

Què és, amics, la recta concentració? Heus aquí, amics, que un monjo, apartat del desig dels sentits, apartat d’allò que és perjudicial, assoleix i roman en la primera abstracció meditativa, en la qual hi ha goig i felicitat nascuts de l’apartament i va acompanyada d’ideació i reflexió. Després, a l’acabar la ideació i la reflexió, el monjo assoleix i roman en la segona abstracció meditativa, en la qual hi ha goig i felicitat nascuts de la concentració, està lliure d’ideació i reflexió, i va acompanyada d’unificació de la ment i serenitat interior. Després, a l’esvair-se el goig, el monjo roman equànime, atent i lúcid, experimentant amb el cos aquell estat de felicitat que els Nobles anomenen: Viure feliç, atent i equànime, amb el que assoleix i roman en la tercera abstracció meditativa.

Després, al renunciar al plaer, al renunciar al dolor, i prèvia desaparició de l’alegria i l’aflicció, el monjo assoleix i roman en la quarta abstracció meditativa, sense dolor ni plaer, completament purificada per l’atenció i l’equanimitat.

A això, amics, s’anomena la recta concentració.

A això, amics, s’anomena la Noble Veritat del Camí que condueix a la fi del Sofriment.

Amics, el Tathāgata, sant i completament il·luminat, a Vārāṇasi (Benarés), a Isipatana, al parc dels cérvols, posà a rodar la suprema roda de l’Ensenyança que cap asceta, o braman, o déu, o Māra, o Brahmā, ni ningú en el mon pot parar. Això és, la promulgació, predicació, definició, establiment, descobriment, exposició i explicació de les Quatre Nobles Veritats.

Així va parlar el venerable Sāriputta i els monjos gaudiren i es complagueren amb les seves paraules.