Majjhima Nikāya

36. Gran discurs de Sàccaka

Així ho he sentit: Una vegada, el Benaurat s’estava a Vesali, a l’Edifici del Pinacle del Bosc Gran. En aquella ocasió, el Benaurat, a primera hora del dia, després de vestir-se, va agafar el bol i el mantell per entrar a Vesali a demanar almoina. I ve’t-ho aquí que Sàccaka Niganthaputta, passejant per estirar les cames, anava cap a l’Edifici del Pinacle del Bosc Gran. Quan el germà Ananda va veure de lluny Sàccaka Niganthaputta que s’acostava, va dir al Benaurat:

—S’acosta Sàccaka Niganthaputta, el disputador i erudit que tanta gent admira. A aquest, Venerable, li agrada criticar el Desvetllat, li agrada criticar la doctrina, li agrada criticar la comunitat. Estaria bé, Venerable, que el Benaurat s’assegués per compassió.

El Benaurat es va asseure al seient que estava preparat. I aleshores Sàccaka Niganthaputta va anar a trobar el Benaurat i el va saludar. Després d’adreçar-li unes paraules amables i cordials, es va asseure a prop seu. Quan es va haver assegut, Sàccaka Niganthaputta va dir al Benaurat:

—Hi ha, venerable Gótama, alguns ascetes i brahmans que es dediquen a practicar el desenvolupament corporal, no el desenvolupament mental, perquè tenen sensacions corporals desagradables. Antigament, venerable Gótama, quan algú tenia una sensació corporal desagradable, les cames se li paralitzaven, el cor li rebentava, vomitava sang calenta per la boca i tenia deliris mentals. La seva ment, venerable Gótama, depenia del cos, el cos la dominava. I això, per quin motiu? Per la manca de desenvolupament de la ment. Però hi ha, venerable Gótama, alguns ascetes i brahmans que es dediquen a practicar el desenvolupament mental, no el desenvolupament corporal, perquè tenen sensacions mentals desagradables. Antigament, venerable Gótama, quan algú tenia una sensació mental desagradable, les cames se li paralitzaven, el cor li rebentava, vomitava sang calenta per la boca i tenia deliris mentals. El seu cos, venerable Gótama, depenia de la ment, la ment el dominava. I això, per quin motiu? Per la manca de desenvolupament del cos. Nosaltres, venerable Gótama, pensem: «Segur que els deixebles del venerable Gótama es dediquen a practicar el desenvolupament mental, i no el desenvolupament corporal.»

­­—Però tu, Aggivessana, què en saps, del desenvolupament corporal?

—Per exemple, Nanda Vaccha, Kisa Sankicca i Màkkhali Gosala: aquests, venerable Gótama, són ascetes nus que no segueixen les convencions socials, que es llepen les mans, que no es deixen dir «aneu, venerable» ni «espereu, venerable», que no accepten ofrenes, regals ni invitacions; no prenen res de dins d’un gerro, ni de dins d’un cistell, ni de dins d’un llindar, ni d’entre pals, ni de dins d’un morter; ni de dos que estiguin menjant junts, ni d’una dona embarassada, ni d’una dona que estigui alletant, ni d’una que vagi entre homes, ni dels àpats públics, ni a prop d’un gos, ni d’on proliferin les mosques; no mengen ni peix, ni carn, ni beuen licors, vins o cervesa. Són d’una sola casa i una sola mossegada, de dues cases i dues mossegades,...etc...de set cases i set mossegades. Passen amb una cullerada, passen amb dues cullerades,...etc...passen amb set cullerades. Mengen un cop a dia, mengen un cop cada dos dies,...etc...mengen un cop cada set dies. Així, fins arribar a un cop cada quinze dies, viuen dedicats a la pràctica alimentària del dejuni.

—I només amb això subsisteixen, Aggivessana?

—És clar que no, venerable Gótama. De tant en tant, venerable Gótama, mengen plats dels més exquisits, amb acompanyaments dels més exquisits, tasten postres dels més exquisits i beuen begudes de les més exquisides. Recuperen la força del cos, es nodreixen i s’engreixen.

—El que han deixat primer ho acumulen després, d’aquesta manera el cos va i ve. Però tu, Aggivessana, què en saps, del desenvolupament mental?

I Sàccaka Niganthaputta, quan el Benaurat li va preguntar pel desenvolupament mental, no va saber què dir. Aleshores, el Benaurat va dir a Sàccaka Niganthaputta:

—Aquest desenvolupament corporal de què acabes de parlar, Aggivessana, no s’adiu al que és el desenvolupament corporal en la disciplina dels nobles. I si no saps res del desenvolupament corporal, com podries saber res del desenvolupament mental? Escolta, Aggivessana, en quin cas es diu que algú no té el cos desenvolupat ni té la ment desenvolupada, i en quin cas es diu que algú té el cos desenvolupat i té la ment desenvolupada; estigues ben atent, que parlaré.

—Sí, venerable— va respondre Sàccaka Niganthaputta al Benaurat.

El Benaurat va parlar així:

—En quin cas, Aggivessana, es diu que algú no té el cos desenvolupat ni té la ment desenvolupada? En aquest cas, Aggivessana, una persona corrent que no ha escoltat la doctrina sent una sensació agradable. Quan està en contacte amb la sensació agradable, es lliura al plaer del que és agradable i s’hi afecciona. La sensació agradable que tenia s’esvaneix. Quan s’esvaneix la sensació agradable, sorgeix una sensació desagradable. Quan sent la sensació desagradable, s’entristeix, es lamenta, protesta, es colpeja el pit desconcertat. La sensació agradable que ha sorgit l’aclapara, perquè el cos no està desenvolupat; la sensació desagradable que ha sorgit l’aclapara, perquè la ment no està desenvolupada. D’aquell a qui aclaparen tant les sensacions agradables que sorgeixen, perquè el cos no està desenvolupat, com les sensacions desagradables que sorgeixen, perquè la ment no està desenvolupada, es diu que no té el cos desenvolupat ni té la ment desenvolupada.

En quin cas, Aggivessana, es diu que algú té el cos desenvolupat i té la ment desenvolupada? En aquest cas, Aggivessana, un noble deixeble que ha escoltat la doctrina sent una sensació agradable. Quan està en contacte amb la sensació agradable, no es lliura al plaer del que és agradable i no s’hi afecciona. La sensació agradable que tenia s’esvaneix. Quan s’esvaneix la sensació agradable, sorgeix una sensació desagradable. Quan sent la sensació desagradable, no s’entristeix, ni es lamenta, ni protesta, ni es colpeja el pit desconcertat. La sensació agradable que ha sorgit no l’aclapara, perquè el cos està desenvolupat, la sensació desagradable que ha sorgit no l’aclapara, perquè la ment està desenvolupada. D’aquell a qui no aclaparen ni les sensacions agradables que sorgeixen, perquè el cos està desenvolupat, ni les sensacions desagradables que sorgeixen, perquè la ment està desenvolupada, es diu que té el cos desenvolupat i té la ment desenvolupada.

—Me n’alegro pel venerable Gótama! Perquè el venerable Gótama té el cos desenvolupat i la ment desenvolupada!

—Segur que has dit aquestes paraules per insultar i amb segona intenció, però deixa’m que t’ho expliqui. Des que em vaig tallar cabells i barba, em vaig posar l’hàbit groc i vaig fer el pas a la vida sense llar, Aggivessana, no és possible que una sensació agradable que sorgeix m’aclapari, ni que una sensació desagradable que sorgeix m’aclapari.

—I doncs, no podria ser que el venerable Gótama tingués una sensació agradable d’alguna mena que l’aclaparés? No podria ser que el venerable Gótama tingués una sensació desagradable d’alguna mena que l’aclaparés?

—Per què no és possible, Aggivessana? Perquè abans del desvetllament, Aggivessana, quan estava destinat al desvetllament però no desvetllat, vaig pensar: «La vida a la llar és compromesa i difícil, la vida mendicant és lliure. Fent vida domèstica no és gens fàcil portar una vida totalment íntegra i pura, polida com una petxina. No valdria més que em tallés cabells i barba, em posés l’hàbit groc i fes el pas a la vida sense llar?» I un dia, Aggivessana, essent només un noi de cabell ben negre, en la primera edat, adornat amb la gràcia de la joventut, tot i que el pare i la mare no ho volien i ploraven amb la cara xopa de llàgrimes, em vaig tallar cabells i barba, em vaig posar l’hàbit groc i vaig fer el pas a la vida sense llar. Just quan vaig haver fet el pas, buscant el que és beneficiós, anant a la recerca de l’insuperable estat de pau perfecta, vaig anar a trobar Alara Kalama i li vaig dir: “Germà Kalama, vull seguir l’aprenentatge en aquesta doctrina i disciplina.” En sentir això, Aggivessana, Alara Kalama em va dir: “Queda’t, germà. Aquesta doctrina és tal que un home intel·ligent, si té un mestre, en poc temps pot arribar a comprendre-la per experiència pròpia.” I jo, Aggivessana, en ben poc temps, ràpidament, vaig aprendre aquella doctrina, fins al punt que només de boca, només de repetició, recitava la fórmula del coneixement, donava fe de l’antiga afirmació «conec i veig». Jo ho feia i altres també. I vaig pensar: No és només perquè hi creu que Alara Kalama diu que ha comprès aquesta doctrina per experiència pròpia. Segur que Alara Kalama viu en el coneixement i la visió d’aquesta doctrina.

Aleshores jo, Aggivessana, vaig anar a veure Alara Kalama i li vaig dir: “Fins a quin punt ens declares, germà Kalama, que has comprès aquesta doctrina per experiència pròpia?” Quan li vaig dir això, Aggivessana, Alara Kalama va proclamar l’esfera del no-res. I vaig pensar: «No només Alara Kalama té confiança, jo també tinc confiança. No només Alara Kalama té energia, jo també tinc energia. No només Alara Kalama té atenció, jo també tinc atenció. No només Alara Kalama té concentració, jo també tinc concentració. No només Alara Kalama té discerniment, jo també tinc discerniment. I si m’esforcés comprendre per experiència pròpia aquesta doctrina que Alara Kalama diu que ha comprès per experiència pròpia? I jo, Aggivessana, en molt poc temps, molt ràpidament, vaig comprendre-la per experiència pròpia.

Aleshores jo, Aggivessana, vaig anar a veure Alara Kalama i li vaig dir: “És fins a aquest punt, germà Kalama, que ens declares que has comprès aquesta doctrina per experiència pròpia?” “Fins a aquest punt, germà, declaro que he comprès aquesta doctrina per experiència pròpia.” “Fins a aquest punt, germà, jo també declaro que he comprès aquesta doctrina per experiència pròpia.” “Quina sort, germà, quina bona sort és tenir un company de pràctica com aquest! La doctrina que declaro que he comprès per experiència pròpia és la doctrina que tu has comprès per experiència pròpia. La doctrina que tu has comprès per experiència pròpia és la doctrina que jo declaro que he comprès per experiència pròpia. La doctrina que jo conec tu també la coneixes. La doctrina que tu coneixes, jo també la conec. Tal com jo sóc, tu també ets. Tal com tu ets, jo també sóc. I ara, germà, guiem aquest grup tots dos plegats.” Així, Aggivessana, Alara Kalama em va fer el gran honor de posar-me a mi, que era el deixeble, al mateix nivell que ell, que era el mestre. I vaig pensar: «Aquest ensenyament que porta fins a l’esfera del no-res no porta al desinterès, al desapassionament, a l’aturament, a l’apaivagament, a la comprensió, al desvetllament, a la cessació.» I com que considerava que aquell ensenyament no era suficient, ja no m’interessava i vaig marxar.

I jo, Aggivessana, buscant el que és beneficiós, anant a la recerca de l’insuperable estat de pau perfecta, vaig anar a trobar Údaka Ramaputta i li vaig dir: “Germà, vull seguir l’aprenentatge en aquesta doctrina i disciplina.” En sentir això, Aggivessana, Údaka Ramaputta em va dir: “Queda’t, germà. Aquesta doctrina és tal que un home intel·ligent, si té un mestre, en poc temps pot arribar a comprendre-la per experiència pròpia.” I jo, Aggivessana, en ben poc temps, ràpidament, vaig aprendre aquella doctrina, fins al punt que només de boca, només de repetició, recitava la fórmula del coneixement, donava fe de l’antiga afirmació «conec i veig». Jo ho feia i altres també. I vaig pensar: «No és només perquè hi creia que Rama deia que havia comprès aquesta doctrina per experiència pròpia. Segur que Rama vivia en el coneixement i la visió d’aquesta doctrina.» Aleshores, Aggivessana, vaig anar a veure Údaka Ramaputta i li vaig dir: “Fins a quin punt, germà, Rama declarava que havia comprès aquesta doctrina per experiència pròpia?” Quan li vaig dir això, Aggivessana, Údaka Ramaputta va declarar l’esfera on no hi ha percepció ni absència de percepció. I vaig pensar: «No només Rama tenia confiança, jo també tinc confiança. No només Rama tenia energia, jo també tinc energia. No només Rama tenia atenció, jo també tinc atenció. No només Rama tenia concentració, jo també tinc concentració. No només Rama tenia discerniment, jo també tinc discerniment. I si m’esforcés a comprendre per experiència pròpia aquesta doctrina que Rama declarava que havia comprès per experiència pròpia?» I jo, Aggivessana, en molt poc temps, molt ràpidament, vaig comprendre-la per experiència pròpia.

Aleshores, Aggivessana, vaig anar a veure Údaka Ramaputta i li vaig dir: “És fins a aquest punt, germà, que Rama declarava que havia comprès aquesta doctrina per experiència pròpia?” “Fins a aquest punt, germà, Rama declarava que havia comprès aquesta doctrina per experiència pròpia.” “Fins a aquest punt, germà, jo també declaro que he comprès aquesta doctrina per experiència pròpia.” “Quina sort, germà, quina bona sort és tenir un company de pràctica com aquest! La doctrina que Rama declarava que havia comprès per experiència pròpia és la doctrina que tu has comprès per experiència pròpia. La doctrina que tu has comprès per experiència pròpia és la doctrina que Rama declarava que havia comprès per experiència pròpia. La doctrina que Rama va conèixer tu també la coneixes. La doctrina que tu coneixes, Rama també la coneixia. Tal com era Rama, tu també ets. Tal com tu ets, Rama també era. I ara, germà, sigues tu el guia d’aquest grup.” Així, Aggivessana, Údaka Ramaputta, el meu company de pràctica, em va fer el gran honor de posar-me en la posició de mestre. I vaig pensar: «Aquest ensenyament, que porta fins a l’esfera on no hi ha percepció ni absència de percepció, no porta al desinterès, al desapassionament, a l’aturament, a l’apaivagament, a la comprensió, al desvetllament, a la cessació.» I jo, Aggivessana, com que considerava que aquell ensenyament no era suficient, ja no m’interessava i vaig marxar.

I buscant el que és beneficiós, anant a la recerca de l’insuperable estat de pau perfecta, caminava pel país de Màgadha i vaig establir-me a la població d’Uruvelà. Allà vaig veure un bell paratge, on hi havia un bosc deliciós i un riu que fluïa transparent, amb una riba neta i accessible, a poca distància d’un poble. I vaig pensar: «Aquest és un bell paratge; hi ha un bosc deliciós i un riu que flueix transparent, amb una riba neta i accessible, a poca distància del poble. Aquest lloc és prou bo perquè un jove decidit practiqui. I allà mateix vaig seure, Aggivessana, pensant: «Aquest lloc és prou bo per practicar.»

Després se’m van acudir tres comparacions escaients i originals. Posem per cas, Aggivessana, que hi ha un tronc verd i tendre que està col·locat a l’aigua, i aleshores un home agafa un llumí i s’hi acosta amb la intenció de fer foc per escalfar-se. Què et sembla, Aggivessana, aquest home, fregant el llumí que ha dut damunt del tronc verd i tendre que està col·locat a l’aigua, podrà fer foc per escalfar-se?

—És clar que no, venerable Gótama.

—I això, per quin motiu?

—Perquè el tronc és verd i tendre, venerable Gótama, i a més està col·locat a l’aigua. Finalment, l’home només en traurà cansament i decepció.

—Així mateix, Aggivessana, passa amb els ascetes i brahmans que no es mantenen allunyats dels plaers sensorials corporals i mentals, i que interiorment no han abandonat ni calmat completament el seu desig de plaers sensorials, l’afecció als plaers sensorials, la infatuació dels plaers sensorials, la set de plaers sensorials, la febre dels plaers sensorials. Tot i que aquests respectables ascetes i brahmans se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran ineptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Tot i que aquests respectables ascetes i brahmans no se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran ineptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Aquesta és la primera comparació, escaient i original, que se’m va acudir, Aggivessana.

A més, Aggivessana, se’m va acudir una segona comparació, escaient i original. Posem per cas, Aggivessana, que hi ha un tronc verd i tendre que està col·locat a terra, lluny de l’aigua, i aleshores un home agafa un llumí i s’hi acosta amb la intenció de fer foc per escalfar-se. Què et sembla, Aggivessana, aquest home, fregant el llumí que ha dut damunt del tronc verd i tendre que està col·locat a terra, lluny de l’aigua, podrà fer foc per escalfar-se?

—És clar que no, venerable Gótama.

—I això, per quin motiu?

—Perquè el tronc és verd i tendre, venerable Gótama, tot i que estigui col·locat a terra, lluny de l’aigua. Finalment, l’home només en traurà cansament i decepció.

—Així mateix, Aggivessana, passa amb els ascetes i brahmans que es mantenen allunyats dels plaers sensorials corporals i mentals, però que interiorment no han abandonat ni calmat completament el seu desig de plaers sensorials, l’afecció als plaers sensorials, la infatuació dels plaers sensorials, la set de plaers sensorials, la febre dels plaers sensorials. Tot i que aquests respectables ascetes i brahmans se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran ineptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Tot i que aquests respectables ascetes i brahmans no se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran ineptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Aquesta és la segona comparació, escaient i original, que se’m va acudir, Aggivessana.

A més, Aggivessana, se’m va acudir una tercera comparació, escaient i original. Posem per cas, Aggivessana, que hi ha un tronc sec i sense saba que està col·locat a terra, lluny de l’aigua, i aleshores un home agafa un llumí i s’hi acosta amb la intenció de fer foc per escalfar-se. Què et sembla, Aggivessana, aquest home, fregant el llumí que ha dut damunt del tronc sec i sense saba que està col·locat a terra, lluny de l’aigua, podrà fer foc per escalfar-se?

—Sí, venerable Gótama.

—I això, per quin motiu?

—Perquè el tronc és sec i no té saba, venerable Gótama, i a més està col·locat a terra, lluny de l’aigua.

—Així mateix, Aggivessana, passa amb els ascetes i brahmans que es mantenen allunyats dels plaers sensorials corporals i mentals, i que interiorment han abandonat i han calmat completament el desig de plaers sensorials, l’afecció als plaers sensorials, la infatuació dels plaers sensorials, la set dels plaers sensorials, la febre dels plaers sensorials. Tot i que aquests respectables ascetes i brahmans se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran aptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Tot i que aquests respectables ascetes i brahmans no se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran aptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Aquesta és la tercera comparació, escaient i original, que se’m va acudir. Aquestes són les tres comparacions, escaients i originals, que se’m van acudir, Aggivessana.

I vaig pensar: «I si, estrenyent les dents i pressionant el paladar amb la llengua, pogués suprimir, aturar, anul·lar la ment amb la ment?» I, estrenyent les dents i pressionant el paladar amb la llengua, Aggivessana, vaig suprimir, vaig aturar, vaig anul·lar la ment amb la ment. I la suor em rajava de les aixelles d’estrènyer les dents i pressionar el paladar amb la llengua per suprimir, aturar i anul·lar la ment amb la ment. De la mateixa manera que un home fort, Aggivessana, agafant un home feble pel cap o per les espatlles, el suprimiria, l’aturaria, l’anul·laria, així també jo, Aggivessana, estrenyent les dents, pressionant el paladar amb la llengua, vaig suprimir, aturar i anul·lar la ment amb la ment fins que em va rajar la suor de les aixelles. Se’m va generar energia inesgotable, Aggivessana, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa. Però aquesta sensació desagradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, Aggivessana, vaig retenir la inspiració i l’expiració per la boca i pel nas. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca i pel nas, sentia el so enfurismat dels vents que em sortien per les orelles. De la mateixa manera que quan el ferrer fa servir la manxa sent un so enfurismat, així mateix, Aggivessana, quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca i pel nas, sentia el so enfurismat dels vents que em sortien per les orelles. Se’m va generar energia inesgotable, Aggivessana, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa. Però aquesta sensació desagradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, Aggivessana, vaig retenir la inspiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, uns vents fortíssims em colpejaven el cap. De la mateixa manera, Aggivessana, que si un home fort em travessés el cap amb la punta d’una espasa esmolada, així mateix, quan retenia la respiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, uns vents fortíssims em colpejaven el cap. Se’m va generar una energia inesgotable, Aggivessana, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa. Però aquesta sensació desagradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, Aggivessana, vaig retenir la inspiració i l’expiració pel nas, per la boca i per les orelles. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca i pel nas, sentia un mal de cap fortíssim. De la mateixa manera, Aggivessana, que si un home fort m’apretés una corretja al voltant del cap, així mateix, quan retenia la respiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, tenia un mal de cap fortíssim. Se’m va generar una energia inesgotable, Aggivessana, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa. Però aquesta sensació desagradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, Aggivessana, vaig retenir la inspiració i l’expiració pel nas, per la boca i per les orelles. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, uns vents fortíssims em regiraven el ventre. De la mateixa manera, Aggivessana, que un escorxador de vaques o el seu aprenent regiraria el ventre d’una vaca amb un ganivet esmolat, així mateix, quan retenia la respiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, uns vents fortíssims em regiraven el ventre. Se’m va generar una energia inesgotable, Aggivessana, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa. Però aquesta sensació desagradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, Aggivessana, vaig retenir la inspiració i l’expiració pel nas, per la boca i per les orelles. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, sentia una cremor fortíssima al cos. De la mateixa manera, Aggivessana, que si dos homes forts agafessin un home feble pels braços i el rostissin per les dues bandes a les brases d’un forn, així mateix, quan retenia la respiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, sentia una cremor fortíssima al cos. Se’m va generar una energia inesgotable, Aggivessana, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa. Però aquesta sensació desagradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava. Les divinitats que em veien deien: “L’asceta Gótama és mort.” I altres divinitats deien: “No és mort, l’asceta Gótama, s’està morint.” I altres divinitats deien: “No és mort, l’asceta Gótama, ni s’està morint. L’asceta Gótama és un acomplert, està en l’estat en què es troben els acomplerts.”

I vaig pensar: «I si practiqués el dejuni total?» Aleshores les divinitats es van acostar i em van dir: “No practiquis el dejuni total, company. Si ho fas, nosaltres t’infondrem l’essència divina als porus perquè t’alimentis.” I vaig pensar: «Mentiré si, mentre dic que m’abstinc totalment de l’aliment, les divinitats m’infonen l’essència divina als porus perquè m’alimenti.» I vaig respondre així a les divinitats: “Prou!”

I vaig pensar: «I si prengués només una mica d’aliment, només una cullerada de sopa de mongetes, o de llenties, o de cigrons, o de pèsols?» I vaig prendre només una mica d’aliment, només una cullerada de sopa de mongetes, o de llenties, o de cigrons, o de pèsols. I de prendre només una mica d’aliment, només una cullerada de sopa de mongetes, o de llenties, o de cigrons, o de pèsols, el cos va arribar a un estat de debilitat extrema. I de tanta abstinència, les extremitats se’m van tornar com el tronc nuós d’un cep o d’una heura negra. I de tanta abstinència, el darrere se’m va tornar com la pota d’un camell. I de tanta abstinència, les vèrtebres se’m van tornar com un collaret que s’enfilava fins al cabell. I de tanta abstinència, les costelles se’m van tornar com les bigues torçades d’un edifici vell. I de tanta abstinència, les ninetes dels ulls em brillaven enfonsades al fons de les conques, com l’aigua que espurneja al fons d’un pou. I de tanta abstinència, la pell del crani se’m va esquerdar i arrugar com una carbassa seca que, un cop collida, s’esquerda i s’arruga amb el contacte del vent i del sol.

I de tanta abstinència, la pell de l’abdomen se’m va enganxar a l’os de l’esquena, de manera que si em volia tocar l’abdomen, trobava l’os de l’esquena, i si em volia tocar l’esquena, trobava la pell de l’abdomen. I de tanta abstinència, quan volia defecar o orinar, queia doblegat allà mateix. I de tanta abstinència, quan em fregava les extremitats per calmar aquest cos, el pèl, que tenia les arrels podrides, em queia. La gent que em veia deia: “L’asceta Gótama és negre.” I altres deien: “No és negre, l’asceta Gótama, és bru.” I altres deien: “No és negre, l’asceta Gótama, ni bru, té la pell clara, l’asceta Gótama.” Fins a aquest punt el color pur i clar de la meva pell havia canviat amb aquella abstinència.

I vaig pensar: «Els ascetes i brahmans que en el passat es van sotmetre a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, van anar fins aquí, no més enllà. Els ascetes i brahmans que en el futur se sotmetran a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, aniran fins aquí, no més enllà. Els ascetes i brahmans que actualment se sotmeten a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, van fins aquí, no més enllà.» Amb aquestes pràctiques doloroses no assoliré la pura visió cognoscitiva que és la qualitat humana més valuosa. Podria ser un altre el camí del desvetllament?» I vaig pensar: «Recordo que mentre el pare, el sàkya, treballava, assegut a l’ombra fresca d’un arbre de jambul, apartat dels plaers sensorials, apartat dels hàbits mentals perjudicials, em vaig establir en la primera abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i la joia que neixen de la discriminació en presència de fantasies i discurs mental. Podria ser aquest el camí del desvetllament?» I recordant-ho, vaig tenir la intuïció: «És aquest, el camí del desvetllament.» I vaig pensar: «Per què tinc por d’aquest benestar, que és diferent del que proporcionen els plaers sensorials i els hàbits mentals perjudicials?» I vaig pensar: «No he de tenir por d’aquest benestar, que és diferent del que proporcionen els plaers sensorials i els hàbits mentals perjudicials.»

I vaig pensar: «No és fàcil assolir aquell benestar amb un cos extremament dèbil. I si fes un àpat sòlid d’arròs amb llet?» I vaig fer un àpat sòlid d’arròs amb llet. I en aquell moment, Aggivessana, hi havia amb mi cinc monjos que esperaven que els digués que havia assolit el coneixement últim. I quan vaig fer l’àpat sòlid d’arròs amb llet, aquells cinc monjos, decebuts, se’n van anar dient: “L’asceta Gótama s’ha donat a l’abundància. Ha deixat d’esforçar-se i ha tornat a l’abundància.”

I quan vaig haver fet aquell àpat sòlid i vaig haver recuperat les forces, apartat dels plaers sensorials, apartat dels hàbits mentals perjudicials, em vaig establir en la primera abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i la joia que neixen de la discriminació en presència de fantasies i discurs mental. Però aquesta sensació agradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava. En apaivagar-se les fantasies i el discurs mental, em vaig establir en la segona abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i la joia que neixen de la concentració en absència de fantasies i discurs mental, la unicitat del pensament i la calma interior. Però aquesta sensació agradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava. Mantenint-me indiferent a la joia, equànime, atent i plenament conscient, em vaig establir en la tercera abstracció meditativa, on s’experimenta benestar amb el cos, tal com els nobles descriuen: «roman equànime, atent i feliç». Però aquesta sensació agradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava. En disminuir el benestar i el malestar, i desaparèixer els estats d’eufòria i neguit anteriors, em vaig establir en la quarta abstracció meditativa, l’estat de neutralitat que té la puresa de l’atenció equànime. Però aquesta sensació agradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava.

Quan vaig tenir la ment concentrada, pura, clara, sense defecte, sense impuresa, flexible, preparada, estable, impertorbable, la vaig orientar vers el coneixement de les vides anteriors. Vaig recordar moltes vides anteriors, és a dir, una vida, dues vides, tres vides, quatre vides, cinc vides, deu vides, vint vides, trenta vides, quaranta vides, cinquanta vides, cent vides, mil vides, cent mil vides, i també molts eons d’expansió, molts eons de contracció, molts eons de contracció i expansió: «en aquell lloc jo tenia tal nom, era de tal família, tenia tal aspecte, menjava tal cosa, vaig tenir tals alegries i patiments, vaig viure tants anys i, un cop mort, vaig renéixer allà; en aquest altre lloc també tenia tal nom, era de tal família, tenia tal aspecte, menjava tal cosa, vaig tenir tals alegries i patiments, vaig viure tants anys i, un cop mort, vaig renéixer allà. Així, vaig recordar moltes vides anteriors amb els seus detalls.» A la nit, durant la primera vetlla, mentre em mantenia diligent, metòdic i resolt, vaig tenir aquesta primera visió. La ignorància va ser destruïda i va sorgir el coneixement; la foscor va ser destruïda i va sorgir la llum. Però aquesta sensació agradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava.

Quan vaig tenir la ment concentrada, pura, clara, sense defecte, sense impuresa, flexible, preparada, estable, impertorbable, vaig orientar la ment vers el coneixement de la caiguda i el ressorgiment dels éssers. Amb l’ull de la intuïció purificat i sobrehumà, vaig veure caure i ressorgir els éssers inferiors i els superiors, els afavorits i els desafavorits, els afortunats i els desafortunats, i vaig comprendre que el destí de cada ésser depèn de les seves accions: «Els éssers que han tingut un mal comportament corporal, que han tingut un mal comportament verbal, que han tingut un mal comportament mental, que han malparlat dels nobles, que han tingut un objectiu erroni, que han actuat d’acord amb un objectiu erroni, després de la mort, amb la desintegració del cos, han anat a parar a l’infern, que és un destí de desgràcia, un destí de malaurança, un destí de perdició; però els éssers que han tingut un bon comportament corporal, que han tingut un bon comportament verbal, que han tingut un bon comportament mental, que no han malparlat dels nobles, que han tingut un objectiu adequat, que han actuat d’acord amb un objectiu adequat, després de la mort, amb la desintegració del cos, han anat a parar al món celestial, que és un destí de benaurança.» Així, amb l’ull de la intuïció purificat, sobrehumà, vaig veure caure i ressorgir els éssers inferiors i els superiors, els afavorits i desafavorits, els afortunats i els desafortunats, i vaig comprendre que el destí de cada ésser depèn de les seves accions. A la nit, durant la vetlla del mig, mentre em mantenia diligent, metòdic i resolt, vaig tenir aquesta segona visió. La ignorància va ser destruïda i va sorgir el coneixement; la foscor va ser destruïda i va sorgir la llum. Però aquesta sensació agradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava.

Quan vaig tenir la ment concentrada, pura, clara, sense defecte, sense impuresa, flexible, preparada, estable, impertorbable, la vaig orientar vers el coneixement de l’eliminació dels efluents. Vaig saber, d’acord amb els fets, «això és sofriment», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és l’origen del sofriment», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és l’aturament del sofriment», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és el camí que porta a l’aturament del sofriment». Vaig saber, d’acord amb els fets, «això són els efluents», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és l’origen dels efluents», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és l’aturament dels efluents», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és el camí que porta a l’aturament dels efluents». En conèixer i veure d’aquesta manera, la meva ment es va alliberar de l’efluent del desig sensorial, es va alliberar de l’efluent de l’existència, es va alliberar de l’efluent de la ignorància. En l’alliberament hi va haver consciència de l’alliberament, i vaig saber: «El naixement ha estat destruït, s’ha acabat l’aprenentatge, el deure està complert, aquest estat és irreversible». A la nit, durant l’última vetlla, mentre em mantenia diligent, metòdic i resolt, vaig tenir aquesta tercera visió. La ignorància va ser destruïda i va sorgir el coneixement; la foscor va ser destruïda i va sorgir la llum. Però aquesta sensació agradable que sentia, Aggivessana, no m’aclaparava.

Recordo, Aggivessana, que vaig ensenyar la doctrina a una assemblea de diversos centenars de persones. I cadascuna d’elles pensava això: “L’asceta Gótama m’està ensenyant a mi.” Però no s’ha de veure així, Aggivessana. El Realitzat ensenya la doctrina als altres només amb la finalitat d’explicar-la. I al final d’aquesta explicació, Aggivessana, vaig tranquil·litzar, reposar, unificar i concentrar la ment interiorment en aquella forma de concentració anterior, on vaig romandre molt de temps.

—Això és digne de l’asceta Gótama, com ho és d’algú acomplert i ben desvetllat. Recorda haver dormit de dia, el venerable Gótama?

—Recordo, Aggivessana, que al darrer mes de l’estiu, després de fer l’àpat i endreçar el bol d’almoina, doblegava el mantell en quatre parts i, ajagut sobre el costat dret, atent i plenament conscient, m’adormia.

—Alguns ascetes i brahmans, venerable Gótama, diuen que això és estar ofuscat.

—No és ni estar ofuscat ni no estar-ho, Aggivessana. Escolta qui és el que s’està ofuscat i qui és el que no està ofuscat; estigues ben atent, que parlaré.

—Sí, venerable— va respondre Sàccaka Niganthaputta al Benaurat.

El Benaurat va parlar així:

—Qualsevol que no ha abandonat els efluents, els contaminants que produeixen l’existència repetida, resultats dolorosos i infeliços, i el naixement, l’envelliment i la mort en el futur, aquest dic que està ofuscat. Qui no ha abandonat els efluents està ofuscat. Qualsevol que ha abandonat els efluents, els contaminants que produeixen l’existència repetida, resultats dolorosos i infeliços, i el naixement, l’envelliment i la mort en el futur, aquest dic que no està ofuscat. Qui ha abandonat els efluents no està ofuscat.

El Realitzat, Aggivessana, ha abandonat els efluents, els contaminants que produeixen l’existència repetida, la infelicitat, resultats dolorosos i el naixement, l’envelliment i la mort en el futur, els ha tallat l’arrel, els ha deixat buits com una palmera, els ha anorreat i no poden tornar a sorgir. De la mateixa manera, Aggivessana, que una palmera amb l’ull tallat no pot continuar creixent, així mateix, Aggivessana, el Realitzat ha eliminat els efluents, els contaminants que produeixen l’existència repetida, la infelicitat, resultats dolorosos i el naixement, l’envelliment i la mort en el futur, els ha tallat l’arrel, els ha buidat, els ha anorreat i no poden tornar a sorgir.

En sentir això, Sàccaka Niganthaputta va dir al Benaurat:

—És meravellós, venerable Gótama, és extraordinari, venerable Gótama! Cada vegada que ataco el venerable Gótama fent canviar el curs de la conversa per assaltar-lo, el color de la pell se li aclareix, la cara es manté radiant, com és propi d’algú acomplert i ple de coneixement. Recordo, venerable Gótama, que vaig enfrontar-me en debat amb Purana Kassapa. Quan vaig atacar els seus arguments amb els meus, anava d’una cosa a l’altra, se sortia del tema i es mostrava enfadat, contrariat i descontent. Però quan ataco el venerable Gótama fent canviar el curs de la conversa per assaltar-lo, la seva pell s’aclareix, la seva cara irradia felicitat, com és propi d’algú acomplert i ben desvetllat. Recordo, venerable Gótama, que vaig enfrontar-me en debat amb Màkkhali Gosala...etc...amb Ajita Kesakàmbala...etc...amb Pakudha Kaccàyana...etc...amb Sañjaya Belatthaputta...etc...amb el nigantha Nataputta. Quan vaig atacar els seus arguments amb els meus, anava d’una cosa a l’altra, se sortia del tema i es mostrava enfadat, contrariat i descontent. Però quan ataco el venerable Gótama fent canviar el curs de la conversa per assaltar-lo, el color de la pell se li aclareix, la cara es manté radiant, com és propi d’algú acomplert i ben desvetllat. I ara, venerable Gótama, hem de marxar. Tenim molta feina, moltes coses a fer.

—Quan et sembli, Aggivessana.

I aleshores, Sàccaka Niganthaputta, aprovant les paraules del Benaurat, li va donar les gràcies, es va aixecar i va marxar.