Així ho he sentit: Una vegada, el Benaurat s’estava al país d’Anguttarapa, al poble que s’anomena Àpana. Aleshores, el Benaurat, a primera hora del dia, després de vestir-se, va agafar el bol i el mantell i va entrar a Àpana per demanar almoina. Quan va haver tornat de fer la ronda, després de l’àpat, va endreçar el bol i se’n va anar cap al bosc a passar el dia. Es va endinsar al bosc i es va asseure al peu d’un arbre. També el germà Udayi, a primera hora del dia, després de vestir-se, va agafar el bol i el mantell i va entrar a Àpana per demanar almoina. Quan va haver tornat de fer la ronda, després de l’àpat, va endreçar el bol i se’n va anar cap al bosc a passar el dia. Es va endinsar al bosc i es va asseure al peu d’un arbre. I quan el germà Udayi estava retirat en solitud, li va venir aquest pensament: «El Benaurat ens ha apartat de tants estats de sofriment! El Benaurat ens ha acostat a tants estats de felicitat! El Benaurat ens ha apartat de tants estats perjudicials! El Benaurat ens ha acostat a tants estats beneficiosos!»

Aleshores, el germà Udayi, al vespre, en sortir del recés meditatiu, va anar a trobar el Benaurat, el va saludar i es va asseure a prop seu. Quan es va haver assegut, el germà Udayi va dir al Benaurat:

—Ve’t-ho aquí, Venerable, que quan estava retirat en solitud, m’ha vingut aquest pensament: «El Benaurat ens ha apartat de tants estats de sofriment! El Benaurat ens ha acostat a tants estats de felicitat! El Benaurat ens ha apartat de tants estats perjudicials! El Benaurat ens ha acostat a tants estats beneficiosos!»

Perquè jo, Venerable, abans menjava fora d’hores al vespre, al matí i al migdia. I una vegada, Venerable, el Benaurat es va adreçar a la comunitat: «Vinga, monjos, absteniu-vos de menjar fora d’hores durant el dia.» Això, Venerable, ens va contrariar i ens vam entristir pensant: «Aquelles menges delicioses que els caps de casa que tenen fe ens donen fora d’hores durant el dia, el Benaurat ens demana que les deixem estar, l’Afortunat ens demana que hi renunciem.». I va ser per amor i respecte al Benaurat, i considerant que ens podria causar vergonya i remordiment, que vam abstenir-nos de menjar fora d’hores durant el dia, i menjàvem al vespre i al matí. I una vegada, Venerable, el Benaurat es va adreçar a la comunitat: «Vinga, monjos, absteniu-vos de menjar fora d’hores durant la nit.» Això, Venerable, ens va contrariar i ens vam entristir pensant: «Dels dos àpats, el que està més ben elaborat, el Benaurat ens demana que el deixem estar, l’Afortunat ens demana que hi renunciem.». Una vegada, venerable, de dia un home va portar un estofat i va dir: «Guardeu-lo, que al vespre ens el menjarem tots junts.» De nit és quan es fan totes les trobades, i de dia n’hi ha poques. I va ser per amor i respecte al Benaurat, i considerant que ens podria causar vergonya i remordiment, que vam abstenir-nos de menjar fora d’hores durant la nit.

Abans, Venerable, els monjos que feien la ronda d’almoina en la fosca de la nit, trepitjaven bassals, queien a les basses, topaven amb tanques de punxes, trepitjaven vaques adormides, i fins i tot trobaven joves anant o tornant d’una malifeta, i les femelles els feien propostes il·lícites. Una vegada, Venerable, jo anava fent la ronda d’almoina en la fosca de la nit i vaig entreveure una dona que rentava una olla. En veure’m, espantada, va fer un crit: «Ai de mi! Hi ha un fantasma!» En sentir això, Venerable, jo li vaig dir: «No sóc un fantasma, dona, sóc un monjo que cerca almoina.» «Un monjo que no té pares! Un monjo que no té pares! Més et valdria obrir-te la panxa amb un ganivet d’especejar vaques, que no pas cercar almoina per omplir-lo en la fosca de la nit.» “És recordant això, Venerable, que m’ha vingut aquest pensament: «El Benaurat ens ha apartat de tants estats de sofriment! El Benaurat ens ha acostat a tants estats de felicitat! El Benaurat ens ha apartat de tants estats perjudicials! El Benaurat ens ha acostat a tants estats beneficiosos!»

—En canvi, Udayi, alguns homes insensats, quan dic «deixeu estar això», diuen: «Per tan poca cosa, per una cosa tan petita! Aquest asceta és massa auster!» I en lloc de deixar-ho estar, s’alcen en contra meva. Per als monjos que volen aprendre, Udayi, això és una trava forta, una baga estreta, una cadena resistent, una corda nova, un tronc gruixut. Posem per cas, Udayi, que a una guatlla se li entortolliga una planta enfiladissa i queda ferida, atrapada, o troba la mort. Algú podria dir, Udayi, que la planta enfiladissa que se li ha entortolligat a la guatlla, on queda ferida, atrapada o troba la mort, per a ella és una trava fluixa, una baga ampla, un cordill vell, un lligam sense importància. Et sembla que tindria raó, Udayi?

—No, Venerable. La planta enfiladissa que se li ha entortolligat a la guatlla, on queda ferida, atrapada o troba la mort, per a ella és una trava forta, una baga estreta, una cadena resistent, una corda nova, un tronc gruixut.

—Així mateix, Udayi, alguns homes insensats, quan dic «deixeu estar això», diuen: «Per tan poca cosa, per una cosa tan petita! Aquest asceta és massa auster!» I en lloc de deixar-ho estar, s’alcen en contra meva. Per als monjos que volen aprendre, Udayi, això és una trava forta, una baga estreta, una cadena resistent, una corda nova, un tronc gruixut.

Així mateix, Udayi, alguns joves, quan dic «deixeu estar això», diuen: «Per què el Benaurat ens demana de deixar estar tan poca cosa, una cosa tan petita? Per què l’Afortunat ens demana de renunciar-hi?» Però ho deixen estar i no s’alcen en contra meva. Els monjos que volen aprendre, quan ho han deixat estar, viuen despreocupats, tranquils, contents amb el que reben i amb la ment lleugera com una gasela. Per a ells, Udayi, és una trava fluixa, una baga ampla, un cordill vell, un lligam sense importància.

Posem per cas, Udayi, que un elefant reial, que té els ullals llargs com l’eix d’un carro, és d’espècie gegant i està acostumat a les batalles, està lligat amb unes corretges gruixudes, però estirant només una mica, les trenca, les esqueixa i se’n va allà on vol. Algú podria dir, Udayi, que l’elefant reial, que té els ullals llargs com l’eix d’un carro, és d’espècie gegant i està acostumat a les batalles, estava lligat amb unes corretges gruixudes, però estirant només una mica, les ha trencat, les ha esqueixat i se n’ha anat on volia, perquè per a ell eren una trava forta, una baga estreta, una cadena resistent, una corda nova, un tronc gruixut. Et sembla que tindria raó?

—No, Venerable. L’elefant reial, Venerable, que té els ullals llargs com l’eix d’un carro, és d’espècie gegant i està acostumat a les batalles, estava lligat amb corretges gruixudes però, estirant només una mica, les ha trencat, les ha esqueixat i se n’ha anat on volia, perquè per a ell eren una trava fluixa, una baga ampla, un cordill vell, un lligam sense importància.

—Així mateix, Udayi, alguns joves, quan dic «deixeu estar això», diuen: «Per què el Benaurat ens demana de deixar estar tan poca cosa, una cosa tan petita? Per què l’Afortunat ens demana de renunciar-hi?» Però ho deixen estar i no s’alcen en contra meva. Els monjos que volen aprendre, quan ho han deixat estar, viuen despreocupats, tranquils, contents amb el que reben i amb la ment lleugera com una gasela. Per a ells, Udayi, és una trava fluixa, una baga ampla, un cordill vell, un lligam sense importància.

Posem per cas, Udayi, un home pobre, arruïnat, que està en la misèria, que té una cabana destrossada on s’hi fiquen els corbs, que no és gran cosa, un catre de bambú destrossat, que no és gran cosa, un únic gerro ple de grans per sembrar, que no és gran cosa, una pobra dona, que no és gran cosa. I potser veu en un parc un monjo que medita assegut en un indret ombrívol i fresc, amb les mans i els peus nets, després d’haver menjat un àpat deliciós. I pensa: «Que còmoda és la vida ascètica! Que sana és la vida ascètica!» Tant de bo pogués tallar-me cabells i barba, posar-me l’hàbit groc i fer el pas a la vida sense llar! I no és capaç de deixar una cabana destrossada on s’hi fiquen els corbs, que no és gran cosa, no és capaç de deixar un catre de bambú destrossat, que no és gran cosa, no és capaç de deixar un únic gerro ple de grans per sembrar, que no és gran cosa, no és capaç de deixar una pobra dona, que no és gran cosa, i tallar-se cabells i barba, posar-se l’hàbit groc i fer el pas a la vida sense llar.

Algú podria dir, Udayi, que si aquest home no és capaç de deixar una cabana destrossada on s’hi fiquen els corbs, que no és gran cosa, no és capaç de deixar un catre de bambú destrossat, que no és gran cosa, no és capaç de deixar un únic gerro ple de grans per sembrar, que no és gran cosa, no és capaç de deixar una pobra dona, que no és gran cosa, i tallar-se cabells i barba, posar-se l’hàbit groc i fer el pas a la vida sense llar, els lligams amb què està lligat són per a ell una trava fluixa, una baga ampla, un cordill vell, un lligam sense importància. Et sembla que tindria raó?

—No, Venerable. Si aquest home no és capaç de deixar una cabana destrossada on s’hi fiquen els corbs, que no és gran cosa, no és capaç de deixar un catre de bambú destrossat, que no és gran cosa, no és capaç de deixar un únic gerro ple de grans per sembrar, que no és gran cosa, no és capaç de deixar una pobra dona, que no és gran cosa, i tallar-se cabells i barba, posar-se l’hàbit groc i fer el pas a la vida sense llar, els lligams amb què està lligat són per a ell una trava forta, una baga estreta, una cadena resistent, una corda nova, un tronc gruixut.

—Així mateix, Udayi, alguns homes insensats, quan dic «deixeu estar això», diuen: «Per tan poca cosa, per una cosa tan petita! Aquest asceta és massa auster!» I en lloc de deixar-ho estar, s’alcen en contra meva. Per als monjos que volen aprendre, Udayi, això és una trava forta, una baga estreta, una cadena resistent, una corda nova, un tronc gruixut.

Posem per cas, Udayi, un cap de casa o el seu fill, que és ric, té moltes propietats i béns, ha acumulat joies en abundància, ha acumulat gra en abundància, ha acumulat camps en abundància, ha acumulat finques en abundància, ha acumulat dones en abundància, ha acumulat esclaus en abundància, ha acumulat esclaves en abundància. I potser veu en un parc un monjo que medita assegut en un indret ombrívol i fresc, amb les mans i els peus nets, després d’haver menjat un àpat deliciós. I pensa: «Que còmoda és la vida ascètica! Que sana és la vida ascètica!» Tant de bo pogués tallar-me cabells i barba, posar-me l’hàbit groc i fer el pas a la vida sense llar! I és capaç de deixar les joies que té en abundància, és capaç de deixar el gra que té en abundància, és capaç de deixar els camps que té en abundància, és capaç de deixar les finques que té en abundància, és capaç de deixar les dones que té en abundància, és capaç de deixar els esclaus que té en abundància, és capaç de deixar les esclaves que té en abundància i tallar-se cabells i barba, posar-se l’hàbit groc i fer el pas a la vida sense llar.

Algú podria dir, Udayi, que si aquest home és capaç de deixar les joies que té en abundància, és capaç de deixar el gra que té en abundància, és capaç de deixar els camps que té en abundància, és capaç de deixar les finques que té en abundància, és capaç de deixar les dones que té en abundància, és capaç de deixar els esclaus que té en abundància, és capaç de deixar les esclaves que té en abundància i tallar-se cabells i barba, posar-se l’hàbit groc i fer el pas a la vida sense llar, els lligams amb què està lligat són per a ell una trava forta, una baga estreta, una cadena resistent, una corda nova, un tronc gruixut. Et sembla que tindria raó?

—No, Venerable. Si aquest home és capaç de deixar les joies que té en abundància, és capaç de deixar el gra que té en abundància, és capaç de deixar els camps que té en abundància, és capaç de deixar les finques que té en abundància, és capaç de deixar les dones que té en abundància, és capaç de deixar els esclaus que té en abundància, és capaç de deixar les esclaves que té en abundància i tallar-se cabells i barba, posar-se l’hàbit groc i fer el pas a la vida sense llar, els lligams amb què està lligat són per a ell una trava fluixa, una baga ampla, un cordill vell, un lligam sense importància.

—Així mateix, Udayi, alguns joves, quan dic «deixeu estar això», diuen: «Per què el Benaurat ens demana de deixar estar tan poca cosa, una cosa tan petita? Per què l’Afortunat ens demana de renunciar-hi?» Però ho deixen estar i no s’alcen en contra meva. Els monjos que volen aprendre, quan ho han deixat estar, viuen despreocupats, tranquils, contents amb el que reben i amb la ment lleugera com una gasela. Per a ells, Udayi, és una trava fluixa, una baga ampla, un cordill vell, un lligam sense importància.

En el món, Udayi, s’hi pot trobar quatre tipus de persones. Quins quatre? Un tipus de persona, Udayi, es proposa abandonar les possessions, es proposa renunciar a les possessions. Quan s’ha proposat abandonar les possessions i renunciar-hi, l’assalten preocupacions relacionades amb les possessions i les admet, no les abandona, no les expulsa, no els posa fi, no les fa desaparèixer. Aquesta persona, Udayi, dic que està lligada i no deslligada. I això, per quin motiu? Perquè conec les diverses capacitats que hi ha en aquesta persona.

Un altre tipus de persona, Udayi, es proposa abandonar les possessions, es proposa renunciar a les possessions. Quan s’ha proposat abandonar les possessions i renunciar-hi, l’assalten preocupacions relacionades amb les possessions i no les admet, les abandona, les expulsa, els posa fi, les fa desaparèixer. Aquesta persona, Udayi, també dic que està lligada i no deslligada. I això, per quin motiu? Perquè conec les diverses capacitats que hi ha en aquesta persona.

Un altre tipus de persona, Udayi, es proposa abandonar les possessions, es proposa renunciar a les possessions. Quan s’ha proposat abandonar les possessions i renunciar-hi, de tant en tant perd l’atenció i l’assalten preocupacions relacionades amb les possessions. L’atenció retorna a poc a poc, Udayi, i aleshores les abandona, les expulsa, els posa fi i les fa desaparèixer ràpidament. Posem per cas, Udayi, que una persona deixa caure dues o tres gotes d’aigua damunt d’una plàtera de metall escalfada a ple dia. Les gotes d’aigua cauen a poc a poc, Udayi, però s’esfumen i desapareixen ràpidament.

Així mateix, Udayi, un tipus de persona es proposa abandonar les possessions, es proposa renunciar a les possessions. Quan s’ha proposat abandonar les possessions i renunciar-hi, de tant en tant perd l’atenció i l’assalten preocupacions relacionades amb les possessions. L’atenció retorna a poc a poc, Udayi, i aleshores les abandona, les expulsa, els posa fi i les fa desaparèixer ràpidament. Aquesta persona, Udayi, també dic que està lligada i no deslligada. I això, per quin motiu? Perquè conec les diverses capacitats que hi ha en aquesta persona.

Però un tipus de persona, Udayi, sabent que la possessió és l’arrel del sofriment, no pren possessió de res, és lliure perquè ha eliminat la possessió. Aquesta persona, Udayi, dic que està deslligada i no lligada. I això, per quin motiu? Perquè conec les diverses capacitats que hi ha en aquesta persona. Aquests són, Udayi, els quatre tipus de persones que es pot trobar en el món.

Hi ha cinc tipus de plaers sensorials, Udayi. Quins cinc? Hi ha formes que es detecten mitjançant l’ull i que són desitjables, agradables, belles, seductores, plaents i excitants. Hi ha sons que es detecten mitjançant l’oïda i que són desitjables, agradables, bells, seductors, plaents i excitants. Hi ha olors que es detecten mitjançant l’olfacte i que són desitjables, agradables, belles, seductores, plaents i excitants. Hi ha gustos que es detecten mitjançant la llengua i que són desitjables, agradables, bells, seductors, plaents i excitants. Aquests són, Udayi, els cinc tipus de plaers sensorials. A causa d’aquests cinc tipus de plaers sensorials, Udayi, sorgeix un estat mental agradable i plaent. Això s’anomena el plaer de la sensualitat, que és un plaer lleig, un plaer vulgar, un plaer innoble. I jo dic que no s’ha de buscar, no s’ha de desenvolupar, hom no s’hi ha d’acostumar. Aquest plaer s’ha de témer.

El monjo, Udayi, apartat dels plaers sensorials, apartat dels hàbits mentals perjudicials, s’estableix en la primera abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i el gaudi que neixen de la discriminació en presència de fantasies i discurs mental. En apaivagar-se les fantasies i el discurs mental, s’estableix en la segona abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i el gaudi que neixen de la concentració en absència de fantasies i discurs mental, la unicitat del pensament i la calma interior. Mantenint-se indiferent al gaudi, equànime, atent i plenament conscient, s’estableix en la tercera abstracció meditativa, on experimenta benestar amb el cos, tal com els nobles descriuen: «roman equànime, atent i feliç». En disminuir el benestar i el malestar, i desaparèixer els estats d’eufòria i neguit anteriors, s’estableix en la quarta abstracció meditativa, l’estat de neutralitat que té la puresa de l’atenció equànime. D’això se’n diu el plaer de la renúncia, el plaer de la discriminació, el plaer de la tranquil·litat, el plaer del desvetllament, i dic que s’ha de buscar, s’ha de desenvolupar, hom s’hi ha d’acostumar. D’aquest plaer no hi ha res a témer.

El monjo, Udayi, apartat dels plaers sensorials, apartat dels hàbits mentals perjudicials, s’estableix en la primera abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i el gaudi que neixen de la discriminació en presència de fantasies i discurs mental. Això, Udayi, dic que es pot somoure. I per què es pot somoure? Perquè mentre les fantasies i el discurs mental no s’han extingit, es pot somoure. En apaivagar-se les fantasies i el discurs mental, el monjo s’estableix en la segona abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i el gaudi que neixen de la concentració en absència de fantasies i discurs mental, la unicitat del pensament i la calma interior. Això, Udayi, també dic que es pot somoure. I per què es pot somoure? Perquè mentre el benestar i el plaer no s’han extingit, es pot somoure. Mantenint-se indiferent al gaudi, equànime, atent i plenament conscient, el monjo s’estableix en la tercera abstracció meditativa, on experimenta benestar amb el cos, tal com els nobles descriuen: «roman equànime, atent i feliç». Això, Udayi, també dic que es pot somoure. I per què es pot somoure? Perquè mentre el plaer de l’equanimitat no s’ha extingit, es pot somoure. En disminuir el benestar i el malestar, i desaparèixer els estats d’eufòria i neguit anteriors, el monjo s’estableix en la quarta abstracció meditativa, l’estat de neutralitat que té la puresa de l’atenció equànime. Això, Udayi, dic que no es pot somoure.

El monjo, Udayi, apartat dels plaers sensorials, apartat dels hàbits mentals perjudicials, s’estableix en la primera abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i el gaudi que neixen de la discriminació en presència de fantasies i discurs mental. Això, jo dic, Udayi, no és suficient. Abandoneu-ho, supereu-ho. Quina n’és la superació? En apaivagar-se les fantasies i el discurs mental, el monjo s’estableix en la segona abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i el gaudi que neixen de la concentració en absència de fantasies i discurs mental, la unicitat del pensament i la calma interior. Aquesta n’és la superació. Això, jo dic, Udayi, tampoc no és suficient. Abandoneu-ho, supereu-ho. Quina n’és la superació? Mantenint-se indiferent al plaer, equànime, atent i plenament conscient, el monjo s’estableix en la tercera abstracció meditativa, on experimenta benestar amb el cos, tal com els nobles descriuen: «equànime, atent i feliç». Aquesta n’és la superació. Això, jo dic, Udayi, tampoc no és suficient. Abandoneu-ho, supereu-ho. Quina n’és la superació? En disminuir el benestar i el malestar, i desaparèixer els estats d’eufòria i neguit anteriors, el monjo s’estableix en la quarta abstracció meditativa, l’estat de neutralitat que té la puresa de l’atenció equànime. Aquesta n’és la superació. Això, jo dic, Udayi, tampoc no és suficient. Abandoneu-ho, supereu-ho. Quina n’és la superació? Quan ha superat completament les percepcions físiques i s’han esvanit les impressions sensorials, desconsiderant les distraccions, el monjo s’estableix en l’esfera d’infinitud de l’espai anomenada «espai infinit». Aquesta n’és la superació. Això, jo dic, Udayi, tampoc no és suficient. Abandoneu-ho, supereu-ho. Quina n’és la superació? Quan ha superat completament l’esfera d’infinitud de l’espai, el monjo s’estableix en l’esfera d’infinitud de la consciència anomenada «consciència infinita». Aquesta n’és la superació. Això, jo dic, Udayi, tampoc no és suficient. Abandoneu-ho, supereu-ho. Quina n’és la superació? Quan ha superat completament l’esfera de la infinitud de la consciència, el monjo s’estableix en l’esfera d’infinitud del no-res anomenada «no hi ha res». Aquesta n’és la superació. Això, jo dic, Udayi, tampoc no és suficient. Abandoneu-ho, supereu-ho. Quina n’és la superació? Quan ha superat completament l’esfera o no hi ha percepció ni absència de percepció, el monjo s’estableix en l’esfera de cessació de la percepció i la sensació. Aquesta n’és la superació. Això, jo dic, Udayi, tampoc no és suficient. Abandoneu-ho, supereu-ho. Quina n’és la superació? Quan ha superat completament l’esfera o no hi ha percepció ni absència de percepció, el monjo s’estableix en l’esfera de cessació de la percepció i la sensació. Aquesta n’és la superació. Així, Udayi, dic que s’ha d’abandonar l’esfera on no hi ha percepció ni absència de percepció. Veus o no, Udayi, alguna limitació, sigui petita o gran, que jo no demani d’abandonar?

—No, Venerable.

Així va parlar el Benaurat. El germà Udayi, inspirat, es va alegrar de les paraules del Benaurat.