Saṃyutta Nikāya

Sagāthāvagga

Devatā Saṃyutta

1.1. Creuant les aigües crescudes

Així ho he escoltat. En una ocasió el Benaventurat estava a Sāvatthī, al bosc de Jeta, al Parc d’Anāthapinḍika. En aquesta ocasió, quan la nit estava avançada, un deva d’una gran bellesa s’apropà al Benaventurat, il·luminant amb la seva presència tot el bosc de Jeta. Quan s’apropà, honorà al benaventurat, es posà al seu costat i li digué:

—Com has creuat les aigües, estimat senyor?

—Sense aturar-me, amic, i sense forçar-me vaig creuar les aigües crescudes.

—Però, com és això, estimat amic, que no aturant-te i no forçant-te vas creuar les aigües crescudes?

—Quan estava aturat a un lloc, m’hi sumia, i quan m’hi veia empès, m’eradicava d’ell. D’aquesta manera, amic, sense aturar-me i sense forçar-me, vaig creuar les aigües crescudes.

—Després de molt temps, finalment veig a un braman que està plenament saciat, qui, sense aturar-se i sense forçar-se, creuà per sobre dels aferraments del mon.

Això és allò que el deva digué i el Mestre ho aprovà. Llavors, el deva pensà:

‘El mestre m’ha aprovat’ i, honorant-lo, es mantingué al seu costat dret i va desaparèixer d’allà.