Saṃyutta Nikāya

Sagāthāvagga

Devatā Saṃyutta

1.35. Discurs sobre els severs deves

En una ocasió el Benaventurat residia al monestir Jetavana d’Anāthipiṇḍika a Sāvatthī. En aquell temps, aviat, després de la mitja vigília de la nit, molts severs deves de bellesa sublim, que es convertiren en deves impartint la doctrina d’allò que és virtuós, s’aproparen al Benaventurat, il·luminant completament el monestir Jetavana. Havent-se apropat romangueren enmig de l’aire. Romanent enmig de l’aire, un d’ells digué aquest vers en presència del Benaventurat:

—Allò que certa persona diu és diferent d’allò que ell mateix és; allò que la persona gaudeix és com un furt. Ells és com un au de pressa que porta una vida mitjançant medis d’engany. Un hauria de parlar únicament d’allò que fa un realment, i hauria de no parlar d’allò que un no fa realment. El savi pot discernir mitjançant una persona que parla d’allò que ell mateix no fa.

[El Benaventurat digué:]

—Aquella pràctica que és firma ha estat adoptada per les persones sàvies que han apagat en ells totes les contaminacions i han escapat dels lligams de Mara.

No és possible comprometre’s en aquesta pràctica merament parlant o escoltant sobre ella. Realment, el savi que coneix la vertadera naturalesa del mon no actua d’aquesta manera. El savi que coneix les Quatre Nobles Veritats i que ha transcendit el desig en el mon, ha extingit les contaminacions.

Llavors, els deves romangueren en el terra i, col·locant els seus caps en els peus del Benaventurat, es dirigiren a ell d’aquesta manera:

—Venerable senyor, estant equivocats, estant astorats i estant ignorants, havíem comès una gran equivocació. Pensàvem que podríem escometre el Benaventurat. Volem preguntar al Benaventurat que accepti la nostra ofensa com una ofensa per a que nosaltres puguem refrenar-nos en el futur.

Llavors el Benaventurat somrigué.

Llavors els deves es convertiren en extremadament severs i ascendiren al cel on d’un d’ells parlà així en vers en presència del Benaventurat:

—Aquell qui no accepta l’admissió de l’ofensa per altres posseeix ira en el seu cor i està donant l’indegut valor a la ofensa; ell està lligat als lligams de l’enemistat.

[El Benaventurat digué:]

—Si no existís una transgressió no existiria en el mon cap ofensa. Si no existeix la fi de l’enemistat, com podria existir en el mon un home sense falta?

[El deva digué:]

—Qui és aquell que no transgredeix? Qui és aquell que no comet cap ofensa?

Qui és aquell que no està astorat? Qui és el savi que està sempre atent?

[El Benaventurat digué:]

—El Buda que és un Tathāgata que posseeix compassió envers tots els éssers sensibles, no transgredeix, no comet cap ofensa, no està mai astorat i és el savi que està sempre atent. Aquell qui no accepta l’admissió d’una ofensa per altres posseeix ira al seu cor i està donant l’indegut valor a la ofensa; ell està lligat als lligams de l’enemistat. A mi no m’agrada l’enemistat. Accepto l’admissió de la teva ofensa.