Saṃyutta Nikāya

Sagāthāvagga

Devatā Saṃyutta

1.36. Discurs sobre la fe

En una ocasió el Benaventurat residia al monestir Jetavana d’Anāthipiṇḍika a Sāvatthī. En aquell temps, aviat, després de la mitja vigília de la nit, molts deves de bellesa sublim, que es convertiren en deves impartint la doctrina d’allò que és virtuós, s’aproparen al Benaventurat, il·luminant completament el monestir Jetavana. Honoraren el Benaventurat i s’assegueren en un lloc adequat.

Romanent així, un d’ells parlà així en vers en presència del Benaventurat:

—La fe és l’acompanyant d’un home. Si un no està mancat de fe, la fama i els seguidors estaran am ell. I quan abandoni aquest cos mortal, està destinat a renàixer en les morades celestials.

Llavors, un altra deva digué aquest vers en presència del Benaventurat:

—Aquell qui abandona la ira, qui abandona la conceptualització, qui venç totes les traves, que no està aferrat al complex de fenòmens mentals i físics i que és impertorbable, no posseeix cap desig que el tenalli.

[El Benaventurat digué:]

—Aquells qui són necis i posseeixen poc coneixement consenten la falta d’atenció; els savis protegeixen l’atenció com el més preuat tresor. No consentis la falta d’atenció, no t’aferris al goig dels plaers sensibles. Aquell qui, estant atent, cultiva la meditació, assoleix la gloria més alta.