Saṃyutta Nikāya

Sagāthāvagga

Devaputta Saṃyutta

2.25. Discurs a Jantu

Així ho he escoltat. En una ocasió, un grup nombrós de monjos residien en cabanyes al bosc al costat de la serralada dels Himalayes al país de Kosala.

Aquests eren frívols, arrogants, amb el parlar descontrolat, eren vagabunds i tenien les seves ments descontrolades. Al cinquè dia de la lluna plena, Jantu, el fill dels Déus, s’apropà a aquests monjos i pronuncià aquest vers:

—En el passat, hi havia monjos deixebles de Gautama. No tenien gaire temps per les restes de menjar, els llits i els seients.

Coneixent la naturalesa no permanent del món, ells eliminaren el sofriment.

Vosaltres no heu desenvolupat la vostra naturalesa pròpia com el cap del poble. Mengeu i dormiu com si us haguéreu desmaiat a casa d’un altre.

Jo venero la comunitat de monjos. Si vosaltres sou impurs, no hi ha refugi i sou com aquells que han mort i marxat. Aquestes paraules, jo dic, que mostren la negligència. Aquí, jo venero la diligència.